A aquestes altures, no us hauria de ser quelcom estrany, però no ens cansem de parlar, analitzar i fer-vos descobrir jocs de la Gameboy. Els seus més de 1000 llançaments (1049 que jo recordi) avalen la seva qualitat i la confiança que van tenir les desenvolupadores del segle passat per anar-la dotant de vida i de curioses aventures com la que m’agradaria presentar-vos avui. Si bé la portàtil “retro” de Nintendo va tenir un seguit de cartutxos que tots/es recordem i són extremadament ben aclamades per la crítica i pels/les jugadors/es, el que és realment interessant és “remenar” entre aquest miler de títols i fer que se t’aparegui, com per art diví, quelcom que destaca per sobre la resta i et porti a preguntar: “Com és que va passar tant desapercebut?”. I d’aquest fet en sorgeix part de la màgia de Gameboy.

Avui parlarem d’Avenging Spirit, un títol de Jaleco del 1991 que, inexplicablement, va passar per la consola sense pena ni glòria. Desgranem-ne els seus detalls i fem un cop d’ull a les genials opcions que ens ofereix aquesta petita aventura en blanc i negre inspirada en grans referències cinematogràfiques i audiovisuals.

 

Versió PAL del joc (sorprenentment, igual que la japonesa) VS versió Americana. Amb quina us quedeu?

 

Història fantasmalment referenciada

 

Mentre el nostre protagonista passeja amb la seva xicota, aquest és sorprès per un grup d’agents d’un misteriós i anònim sindicat. Per algun motiu desconegut, rapten la noia i disparen al protagonista, matant-lo a l’acte. Però aquest no desapareix: es transforma en un esperit errant castigat al dolor etern davant la impossibilitat de no fer res per evitar aquella dramàtica situació. Però, de cop i volta, apareix el pare de la noia i, sorprenentment, li parla amb tota tranquilitat: és un investigador paranormal que estudia l’energia fantasmal, i li encomana una missió important: ha de recuperar la noia de les mans dels segrestadors, ja que així aconseguirà la felicitat i el descans etern que tant ansia. Per tal de superar aquest desafiament, tindrà una curiosa habilitat: podrà posseir el cos dels/les enemics/gues i utilitzar-ne la seva força, armes i moviments personals. El que no saben cap dels dos és que el misteriós sindicat que ha mort al protagonista ha raptat la noia perquè volien contactar amb el pare d’aquesta a l’estar interessats amb l’energia fantasma igual que aquest i així utilitzar-la per als seus malèfics plans…

Als/les més joves us semblarà un argument típic de les telenovel·les que fan per la TV cap a l’hora de la migdiada, però per als/les més erudits/des, veureu clarament que agafa referències directes de la pel·lícula Ghost. A excepció del “misteriós sindicat” i d’alguns canvis de rols entre personatges, em costa trobar diferències entre el film i el joc. Es podria quedar en una simple anèctota però es que fins i tot amb el final de la història van fer un “copia-enganxa” bastant descarat. Queda malament? És un contratemps de cara a gaudir de l’argument? En absolut. És tot tant “caricaturesc” que no dóna la sensació de que estigui tant referenciat cap a una obra prèvia.

 

Noia raptada que ha de salvar un “heroi” de les mans dels segrestadors? A què em recorda, això?

 

Molt de poc i poc de molt

 

La versió d’Avenging Spirit de Gameboy prové de la que es va llançar per màquines arcade també l’any 1991. Lògicament, a la versió portàtil s’hi va eliminar tota la referència al color, a la perspectiva, als detalls dels elements, als efectes musicals, i un llarg etcètera que inclou fins i tot el nombre i les variants dels enemics. El que ve a ser un “downgrade” en tota regla, però totalment comprensible, també: passar un joc d’una “senyora màquina” com una Arcade a una Gameboy va haver de ser una tasca densa i complicada. Tot i així, els va quedar un resultat molt digne, la veritat. Les animacions de les cinemàtiques, per exemple, són de pur “píxel art monocrom”, i quan ens endinsem al cos de l’acció, la cosa millora per moments. Els personatges estan ben diferenciats, cadascun amb una estratègia d’atac/moviment molt ben definides i, de vegades, imprevisibles; els escenaris, tant a nivell frontal com els fons, aconsegueixen un efecte en tres dimensions molt ben lograt per ser que només es juga amb la gamma cromàtica del blanc al negre; i un etcètera molt llarg. Les melodies són altre element diferencial a tenir en compte, ja que cada escenari té les seves pròpies notes i en cap moment al llarg de l’aventura es repeteixen.

 

La mateixa pantalla a Gameboy VS la de la versió Arcade. Totes dues tenen el seu encant…

 

Els controls tenen el seu “truc” però es basen en “saltar”, “acció d’atac”, “moviment” i “possessió” d’enemics. Els jugadors i jugadores s’hauran d’obrir pas per 6 etapes diferents i així infiltrar-se a la base del malvat sindicat. Les estapes clau són tres: la segona, la cinquena i la última, ja que s’hi troben les tres claus per obrir la cel·la on es troba la xicota del protagonista (i filla de l’investigador paranormal). I aquesta és una part molt interessant del joc: si trobem les tres claus, podrem alliberar la noia, posseir-la i fer-la lluitar contra els enemics. Si no les trobem, abandonarem la noia i plantarem cara al líder del sindicat “en solitari”. En les dues “variants”, el líder caurà derrotat i la base explotarà. Però depenent de si hem salvat la noia o no, tindrem dos finals diferents. En el primer, arribarem a un camp d’herba on el protagonista es “materialitzarà” i li dirà a la seva xicota que li desitja una futura felicitat a mesura que desapareix per sempre havent trobat el descans etern. Si no la salvem, la història deixa entreveure que la noia mor en la explosió i el protagonista desapareix del món terrenal expressant el desig de veure-la espiritualment després de la seva mort. En ambdós casos, la història és romàntica a més no poder.

I el resultat de tot el que s’ha explicat què tal funciona? Doncs prou bé. En conjunt és un títol molt divertit i amb una personalitat única, però es queda bastant escàs, sobretot pel fet que les pantalles se superen relativament ràpid si s’està acostumat/da als controls dels jocs “retro”. Hagués estat genial allargar una mica més les pantalles ni que fos a base de “copy-paste” d’elements situats en espais diferents. Es nota que va estar creat per una màquina arcade, on els “crèdits” eren realment escassos i la dificultat es disparava dràsticament, essència que es nota (però en menor impacte) en la versió de Gameboy. Però en definitiva, es tracta d’un joc entretingut, amb uns gràfics més que correctes i que trenca les “regles” dels jocs clàssics de la portàtil de Nintendo.

 

 

 

  • Personalitat única que el distingeix de la resta de llançaments de la consola.
  • Història molt profunda per tractar-se d’un joc d’aquestes característiques.
  • Diversió assegurada gràcies a la infinitat d’opcions que ofereix.
  • Invita a la rejugabilitat degut a la quantitat d’enemics a posseir i els dos finals de la història.

 


 

  • Visualment interessant, però molt just.
  • La música i la banda sonora es queda igual de justa que el tema gràfic.
  • Se supera fàcilment i en poc més de 20 minuts.
  • Que sigui un “port” per a Gameboy i no per Gameboy Color / Advance.