Un any més fa poc que hem celebrat els dies de la festivitat de Halloween, que com ja sabeu és la nit dels morts. Aquesta festa, importada de fora, s’està arrelant fortament al nostre país i, com heu pogut comprovar, aquí a la web hem dedicat ja un especial dels jocs de Terror que tenen les plataformes de Nintendo, i que tot amant del gènere hauria de provar. Però segur que tots i totes teniu algun joc realment “terrorífic” en el record.

Realment els jocs de terror són realment els jocs més “terrorífics” que heu jugat mai? Ja us podem ben assegurar que no, i per a que us feu una idea del que volem dir, la redacció us donaràn a conèixer algun dels jocs més “terrorífics” que hem jugat. Cal aclarir que al llarg dels anys i de l’experiència en el sector, cadascú de nosaltres anem acumulant a la nostra “motxilla” de videojugador/a una llarga llista de títols de qualitat qüestionable. En aquest article farem la “contrapart” de l’especial anterior. Esteu preparats/des per passar una estona d’autèntic “terror”? Doncs som-hi!

 

1. Super Pitfall (Nintendo Enternainment System)

 

La popularitat de Mario tant a nivell de personatge carismàtic com de qualitat de les aventures que va protagonitzar, protagonitza i protagonitzarà va catapultar la necessitat de la competència de realitzar quelcom assemblat però no tant com per a que Nintendo s’hi pogués oposar. Un d’aquests exemples és Super Pitfall, una aventura d’Activision adaptada a la NES d’una forma gairebé caricaturesca i que si bé mantenia l’essència del que eren els jocs per la NES, el que és Super Pitfall en si és un despropòsit per tots costats. Tenia la seva gràcia: veure al parent explorador d’en Mario en moviment intentant superar un seguit de zones clòniques en les que predominen la saturació de colors, els precipicis i les escales resulta curiós. Però una vegada ficats en ambient, el que ens trobem serà amb una aventura on la dificultat és inexistent i, a més, els bugs ens faran la feina més fàcil. A part, no sabrem ni quina és la missió del protagonista, ni què hem de realitzar nosaltres per tal de que la dugui a terme. Sabrem que hem acabat el joc quan al cap de mitja hora ens aparegui un missatge de “CONGRATULATIONS” a la pantalla. En fi, la boja dècada dels 80.

 

 

2. The Hunt For Red October (Super Nintendo Entertainment System)

 

The Hunt for Red October és un videojoc que es va aprofitar de la fama de la pel·lícula que porta el mateix nom. Estrenada al 1990, la protagonitzaren Alec Baldwin i Sean Connery, i està basada en una novela de Tom Clancy.

Amb aquesta premisa ens trobem amb el videojoc, inicialment llançat per a la NES, i que va ser portejat més tard a Game Boy, a la Super Nintendo i a la Commodore 64. Ens trobem davant una aventura de Submarins que parteix d’una bona premisa, però quan hi jugues…. Ai amics i amigues… pot ser desesperant. Els controls sobre el nostre submarí són realment ortopèdics i desesperants. Notem que el moviment i temps de resposta són realment lamentables, i si hi sumem els enemics que sorgeixen tant per sobre com per sota la superfície, avançar serà gairebé impossible. Tot i així té un bon sistema de danys i diverses modalitats de dispar, però amb el control tant mal implamentat farà que ens desesperem en el intent. Gràficament tampoc es que ens trobem davant un títol punter, tot i que no està del tot malament, però s’ha de reconèixer que els escenaris simples i poc definits, la poca varietat d’enemics, etc… fan que sigui un joc bastant simple gràficament.

I del so val més no parlar-ne gaire tampoc. No és un dels apartats que precisament sigui per recordar i quedi a la nostra ment pel llarg dels temps. Els efectes especials, missils, explosions,… podriem dir que directament es per anar a l’abocador, i la música repetitiva fins a l’extenuació fan que no ajudin gens en el global del joc.

 

 

3. The Bible Game (Gameboy Advance)

 

Si els dos jocs anteriors ja us semblen “de traca”, espereu que en queden vuit i us assegurem els riures (i malsons) durant setmanes. La família “GB” va posar el llistó molt alt en quan a aventures de qualitat, però tenint en compte que, per exemple, la Gameboy clàssica en si va rebre més d’un miler de títols, és normal que hi hagi una ovella negra… o desenes. Però bé, la cirereta del pastís la ban posar les dues consoles posteriors: la Gameboy Color i la Gameboy Advance. I és en aquesta última on ens trobem una “joia” d’aquelles que costa definir-la sense emplenar-se la boca de pecat: The Bible Game, llançat l’any 2005. Bàsicament, és una aventura realitzada per un grup ultra-cristià i en la qual ens situarem en una zona molt “random” de les terres de Judea per caçar al diable, i si volem desbloquejar la següent zona, haurem de respondre correctament a una pregunta “tipus test” relacionada amb l’Antic Testament, derrotant així al Maligne. I com si fos un miracle diví, si avui dia el voleu obtenir, avisar-vos de que el cartutx sol i pelat està disponible en pàgines de compra-venta a un mínim de 40 euros. De fet, tot plegat és tant surrealista que, germans i germanes, obtenir-lo serà l’única opció per salvar les nostres ànimes del terror de Satanàs. Preneu i jugueu-hi tots, que aquest és el meu joc entregat per a vosaltres.

 

 

4. Superman 64 (Nintendo 64)

 

“Això no és Superman”. I bé, aquí podríem acabar la presentació d’aquest fantàsticament terrorífic joc per la Nintendo 64. Amb la finalitat de fer (o al menys, intentar) una versió a mode de videojoc de la sèrie animada del superheroi de la dècada dels 90, Titus Software es va ficar mans a l’obra i va obtenir un resultat que, a hores d’ara, està considerat com un dels pitjors videojocs de la història. Els bugs, les retallades en les animacions, la duresa dels controls, la impossibilitat de moure al personatge correctament, els personatges i els escenaris poligonats i poc treballats, i la repetició de puzles i zones, l’eleven a l’Olimp de les aventures més desastroses de tots els temps. Tots i totes els/les mortals que han intentat divertir-se d’alguna forma amb Superman 64 han acabat tirant el cartutx per la finestra. I d’aquesta forma, ja se sap que passa: joc extrany = joc especulat, considerant-se actualment una peça de col·leccionista a l’altura del “tant aclamat” E.T. per l’Atari. Encara ara els científics estan intentant descobrir quina classe de substància va provocar que aquesta aventura veiés la llum…

 

 

5. Universal Studios Theme Parks Adventure (GameCube)

 

Com de dolent havia de ser aquest títol que el van haver de retirar de tot arreu perquè no el comprava ningú. La idea principal, si no es veia ni es jugava, sonava fantàsticament bé: controlàvem a un/a nen/a dins un parc temàtic d’Universal Studios, on podíem participar en minijocs inspirats en les millors pel·lícules de la companyia, com ara Jurassic Park, E.T. o Back to the Future. Però clar, una vegada ficats/des en situació, la cosa era horriblement diferent. Si ja era difícil controlar el personatge de l’aventura al moure’s per les diferents zones i instal·lacions (la càmera estàtica tampoc ajudava massa), podeu mínimament imaginar què ocorria amb els minijocs en si: qualsevol petit toc de comandament catapultava l’acció fins a l’altre extrem de la pantalla. El resultat? Un títol amb un potencial interessant però molt, molt avorrit, del qual no tindrem ni ganes de perdre dues hores de la nostra vida per tal de superar-lo completament. Sempre quedaran les pel·lícules originals…

 

 

6. Super Nacho / Nacho Libre (Nintendo DS)

 

Quins grans títols ens va deixar la revolucionària Nintendo Dual Screen. I mare meva, quanta morralla. Sabreu distingir les obres de qualitat i les lamentables perquè són les típiques que s‘acumulen a les botigues de videojocs i que han de vendre a preus ridículs per tal d’intentar treure-se-le’s de sobre, però ni així: acaben per formar una crosta de pols que d’aquí a “x” es considerarà reliquia paleontològica. I com que DS va ser una consola molt “family friendly”, n’estem ben servits/des, de mediocritats. Cada pel·lícula que apareixia al cinema era traslladada a nivell jugable a la consola (“jugable” per dir alguna cosa). Cada “boom” televisiu tenia els seus tres o quatre llançaments en format joc. I això, a la llarga, va provocar una saturació de títols dignes dels nostres pitjors malsons. Ha sigut costós triar-ne un entre tant “Bob Esponja”, “Hannah Montana” i desenes d’exemples similars, però sense cap mena de dubte, Super Nacho (o Nacho Libre) és la deïtat de la vergonya aliena. Què hi ha de dolent en mesclar els convents de monges amb la lluita lliure mexicana? Doncs que si se’n fa un videojoc amb personatges i cinemàtiques “bobblehead”, una jugabilitat tàctil amb 0% d’interactivitat i uns escassos cinc minijocs sorgits de la ment malalta que feia les proves d’Humor Amarillo, acaba sorgint un element al que, personalment, li tinc un afecte molt especial per com arriba a ser de dolent.

 

 

7. M&M’s Kart Racing (Nintendo Wii)

 

Per a Nintendo, els anys 2000 i aproximadament una dècada més endavant en el temps, va ser una època de retrobament espiritual. Si no és així, no entenem perquè en una de les consoles estrella de la companyia es va permetre que gairebé el 50% dels títols adaptats a ella fossin un cop de puny a la cella a la indústria del videojoc. Suposem que per la necessitat d’obrir fronteres i establir acords comercials amb determinades marques o sectors i així potenciar el seu nivell econòmic i visualització en diversos àmbits, però aquesta estratègia ens va deixar un llegat audiovisual a l’altura de les telenovel·les emeses a les 15:00 de la tarda a la TV pública. La Wii es va emportar, per desgràcia, una part del pastís extremadament elevada en quan a llançaments d’absolut espant. Posar-ne un exemple no ha estat gens fàcil. M&M’s Kart Racing, però, és un ferm canditat per al “top”. Amb una jugabilitat funcional a estones gairebé inexistents i unes tècniques audiovisuals que val més que descobriu per vosaltres mateixos/es (de com de dolentes arriben a ser), no veureu mai més amb els mateixos ulls els bombons M&M’s. La “veu en off” que narra les carreres se us quedarà enregistrada a foc en la ment.

 

 

8. Freakyforms Deluxe (Nintendo 3DS)

 

Molt en la línia de Wii i DS, la massificació de jocs de Nintendo 3DS va tenir un moment molt àlgid quan ja portava un any al mercat (i s’ha anat mantenint fins ara farà poc, on s’ha “sacrificat” la quantitat pels llançaments excel·lents). Però àlgid no volia dir de qualitat. I de “no qualitat” volia dir que algunes de les obres que van aconseguir la llicència per aparèixer a una consola de Nintendo fregaven un nivell de ridiculesa bastant elevat, fent-nos sentir vergonya aliena i tot. I d’exemples, potser n’hi ha menys que els apareguts a Nintendo DS, però la llista també és llarga. Un d’aquests que es fiquen de cap al “top” és Freakyforms Deluxe, aparegut a la consola l’any 2012. Com si es tractés d’una espècie de Scribblenauts (ja sabeu, aquells jocs on dibuixaves quelcom i es “feia realitat” a la pantalla), el títol ens permetia crear un ésser deforme per superar uns territoris que mesclaven les plataformes, els puzles i l’exploració (amb un aire infantiloide massa descarat) i així anar desbloquejant noves parts… sí, per fer-lo encara més deforme. Curiós que es prenguessin la molèstia d’incorporar-hi la tecnologia QR, Realitat Virtual i sí, multijugador. El seu moment de glòria el va tenir quan els “hackers” van descobrir que gràcies a aquest joc (de tan mal fet que estava) s’obria un “backdoor” a la Nintendo 3DS i permetia hackejar-la. Des d’aleshores, per sort, ha quedat en l’oblit col·lectiu.

 

 

9. Sonic Boom (Wii U)

 

Si em coneixeu una mica (Rockstr85) ja heu de saber que sóc un seguidor acèrrim de l’eriçó de color blau. Sonic no està en bona forma, però no m’esperava pas aquesta brossa. La “bajona” va ser molt gran, tots esperàvem un gran Sonic i vam veure allò, un Knuckles que havia sofert un empastellament d’asteroides, un Sonic que donava cops de puny i l’Amy a base de cops de martell. Però si el disseny artístic no era prou dolorós, la jugabilitat, bé, més aviat dit, la injugabilitat, encara ho era més, perquè és tosc, lent, dolent… En definitiva, un sac de despropòsits. També cal dir que tenia l’esperança que, al menys, el joc tingués un multi jugador local, però tampoc ho vam obtenir… Sonic, gotta go fast!

 

 

10. Wheels of Aurelia 1972 (Nintendo Switch)

 

Com ja sabreu, jo Rockstr85, sóc un gran fan de les castanyes, però de les jugables també. I sobirana m*rda el títol que us en parlaré. L’any 2017 amb el llançament de Nintendo Switch va sortir un joc a l’eShop de procedència italiana, Wheels of Aurelia. El joc indie en qüestió em va cridar l’atenció, el seu disseny artístic low poly, de conducció, i la seva vista isomètrica, em va fer imaginar-me en una espècie de Rc Pro AM (digueu-me agosarat). Malauradament, no tenien res a veure. La castanya en qüestió tracta d’una aventura gràfica on haurem de fer un trajecte amb un cotxe el qual podrà desembocar en diferents finals, 16 exactament, i per aconseguir-los haurem d’agafar autoestopistes, prendre diferents opcions a les converses, etc. Doncs res, que no hi ha més, això és el joc. Així que adéu!