En ple 2022, poques són les persones joves que, al parlar d’una “recreativa”, entenguin el significat i la importància que aquestes van tenir pel món dels videojocs i com aquestes han estat vitals per tal d’expandir, preservar i mantenir una cultura digital que encara ara es pot respirar i palpar en nombrosos títols de recent llançament. Parlar més a fons de tot aquest sector seria arriscar-se a quedar-se curt donat l’abast de tot plegat, però sí que es poden fer quatre pinzellades de com Sega, una de les empreses que al seu moment va tenir el valor d’intentar plantar cara a Nintendo durant els anys 80 i 90, va ser una absoluta reina d’aquests petits ‘stands’ de pura fantasia que permetien al jugador/a fusionar-se amb l’acció que ocorria per pantalla a costa d’anar-li traient els calerons moneda a moneda donada la ‘dificultat’ i l’exigència de l’aventura en si. Una de dites recreatives més famoses al seu moment, però que ràpidament va passar en un pla secundari o terciari per la ràpida evolució del sector, va ser The House of the Dead. Amb una acció directa i sense cap mena de filtre, la franquícia estrenada l’any 1996 ens proposava la supervivència extrema en una sèrie de frenètiques fases on nosaltres, armats/des amb una pistola d’infrarojos amb bales infinites, havíem d’anar donant santa sepultura a hordes i hordes de morts vivents assedegats de cervells humans. Aquest va ser el punt d’inflexió que permetria anar desenvolupant i llançant títols principals de THOTD fins ben entrat el 2018; una sèrie de pel·lícules de qüestionable qualitat; una quantitat molt interessant d’spin-off absurdament divertits; i tota mena de marxandatge i elements físics. La Nintendo Switch, doncs, no es podia quedar sense rebre quelcom sobre la saga, i des del 07/04/2022, teniu disponible a la consola estrella de Nintendo un ‘remake’ del primer títol de The House of the Dead, anomenat… “Remake”, a seques. Observem-ne les característiques i esbrinem si val la pena invertir tres bitllets de 10 euros per parar els peus a un científic boig.

 

 

“RELOAD” com a forma de vida (o de l’extermini d’aquesta)

 

Si bé els jocs de la franquícia The House of the Dead han anat evolucionant en positiu en quan a pes històric, el primer títol de la saga no es caracteritza especialment per mostrar-nos una profunditat argumental gaire interessant o que requereixi d’una explicació gaire extensa per tal de comprendre què passa, com passa i per què passa, de bones i primeres. Situats i situades en un espai indeterminat l’any 1998, el Dr. Curien, un important genetista impulsor d’un projecte anomenat “Teoria Genoma”, es torna boig i decideix enviar hordes de morts vivents a destruir la civilització (perquè sí, perquè pot). I per parar-li els peus, el Govern envia al Thomas Rogan i al “G” (a seques) cap a la mansió del Dr. Curien per tal de parar-li els peus i, de pas, rescatar a la Sophie, la dona d’en Rogan, que ningú sap ben bé què hi feia, per allà. Amb aquesta escassa base, comença el frenetisme total a base de trets, mesclats amb un festival d’hemoglobina de coloraines i membres disseccionats per les bales sorgides dels carregadors sense fi de les pistoles dels protagonistes. Se’ns obliga a cercar ‘lore’ fora del joc si realment ens interessa el que ens ofereix, i aquí s’ha perdut una oportunitat fantàstica per anar un pas més enllà del ‘simple remake’ i oferir a la gent un producte que quedés enregistrat a la memòria col·lectiva tot i les seves carències que s’aniran desgranant durant l’anàlisi.

Però amb 4 escenaris a superar i una varietat més que raonable d’enemics (caps finals de fase inclosos, com és habitual en la saga), la gent de MegaPixel Studio, Forever Enternainment i Maximum Games han fet un remake sense pretensions més que correcte d’aquella recreativa del 96 que va encetar tota la història, capgirant de cap a peus tot el tema audiovisual i introduint nous modes de joc i altres ‘extres’ que estan enfocats, clarament, per captar dos públics objectius: la gent nostàlgica de la època de les recreatives (o de la Dreamcast), i per totes aquelles persones que estiguin mitjanament interessades en la història del món dels videojocs i es vulguin introduir en una franquícia que, a occident, ens va passar molt desapercebuda. El gruix més fort del remake, però, es centra al 100% en la jugabilitat i en les noves opcions incorporades, així que deixem de banda els temes més ‘superficials’ i passem a investigar a nivell tècnic si us val la pena invertir una sèrie de calerons en adquirir aquest THOTD per la Nintendo Switch.

 

Els enemics finals són la cirereta del pastís de cada fase. Es convertiran, a partir d’aquest títol, en una tònica habitual en la franquícia.

 

Analitzant la velocitat (i els frames) de les bales

 

Avui dia, i en un ‘shooter’ sobre rails, el que qualsevol persona cerca de forma principal són dos aspectes vitals: que hi hagi suficients opcions per configurar el punter al nostre gust (tot i que a les recreatives de fa ‘x’ anys t’havies d’adaptar al que hi havia, les coses com siguin) i que aquest respongui a la perfecció per tal de no ‘deixar-nos venuts/des’ davant dels perills que se’ns presenten. Els desenvolupadors i desenvolupadores del remake ho han tingut claríssim, i a les opcions de joc hi trobarem tota mena d’elements i configuracions per adaptar a les nostres necessitats la partida que iniciarem en breus moments. Totes les opcions que té la Nintendo Switch per tal d’interactuar amb la pantalla de la pròpia consola han estat incorporades al joc amb una fidelitat més que notable, podent jugar així amb “stick per apuntar i A per disparar”, amb el giroscopi de la pròpia consola o del comandament Pro, o traient els Joy-Con de la ‘base’ i apuntant directament a la pantalla (cosa que deixa en un qüestionable segon pla als jugadors/es que tinguin una Switch Lite), atorgant una sensació de “realisme” que, per desgràcia, no teníem davant des de l’època de la Wii. Si això ho combinem amb la possibilitat d’editar la sensibilitat de tots els eixos, la velocitat, el temps de resposta i, fins i tot, millorar els FPS gràcies al Mode Rendiment (i el ‘boost’ es nota molt, fins i tot en mode portàtil), ens trobem davant d’un joc de trets bastant sòlid i que s’ha adaptat a l’era actual. Hi haurà gent que buscarà tres peus al gat i intentarà comparar aquests aspectes amb d’altres shooters com el Doom o el Wolfenstein, però res més enllà de la realitat: si fa gairebé trenta anys ens podíem divertir sense aquestes opcions, ara no ens ficarem exquisits/des demanant coses impossibles, i menys encara, pel joc que és.

Parlem de la dificultat, un tema ‘polèmic’ si tenim en compte que la duració de la història no arriba als 40 minuts i que, per tant, s’hi hi hagut d’incloure algun ‘mètode’ específic per tal d’allargar la vida útil del joc. El joc original disposa de quatre dificultats: fàcil, normal, difícil i arcade. La fàcil i la normal són molt i molt assequibles i us permetran gaudir del joc i del que presenta més directament i sense cap repte específic; la dificultat difícil ja té alguns moments on cremarem el botó A de la consola i, tot i així, ens faltaran crèdits per avançar; i la versió Arcade és un homenatge directe i sense cap mena de filtre a la versió original, on els carregadors de les bales (que si ho modifiqueu, es recarregaran automàticament sense haver de prèmer res) es buidaran a la velocitat de la llum i, tot i així, patirem per arribar al final. Però hi ha una opció que permet capgirar l’experiència i fer-ho tot plegat molt més amè, o elevar-ho a una dificultat només apta per qui tingui els Joy-Con acabats d’estrenar: l’assistència d’apuntat. Aquesta opció ens permet apuntar de forma automàtica, o no, als objectius. Per tant, podem jugar en dificultat fàcil i tenir una assistència alta (no ens caldrà ni apuntar, gairebé), o jugar en Arcade i desactivar l’assistència (i per tant, serà moment de plorar fort). És un comentari que pot ser menor, però és curiós observar com, dins de cada dificultat, s’hi amaguen cinc “sub-dificultats” diferents gràcies a dita assistència (mode casual, alta, mitjana, baixa o desactivada) i que de forma natural sorgeix la necessitat de tastar-les totes. A més, fora del mode de joc original, hi trobarem una nova incorporació, anomenada Mode Horda, on els morts vivents es multiplicaran de forma exponencial i on també podrem seleccionar totes aquestes opcions de joc. És un mode que, clarament, està pensat pel multijugador/a (només local, res d’online), però que aporta molta frescor al remake a nivell de novetat i de repte.

 

El multijugador li dona un plus de vida útil molt necessari i, sobretot, li augmenta la duració. Però res d’online, això sí.

 

I, pel que fa al rendiment de tot plegat, funciona bé, a seques, sense cap element que destaqui per sobre la resta o que malmeti exageradament el resultat final. El joc ‘arrenca’ a una velocitat prou acceptable tot i estar fet amb Unity, pel que l’únic problema el trobem entre fase i fase, on tot i haver-hi un temps de càrrega ‘normal’, és suficient per rebaixar-nos el pic d’adrenalina de la fase anterior. És una sensació més personal que altra cosa, però quan el tasteu, ja ho notareu. També trobem que hi ha moments MOLT puntuals on hi ha alguna caiguda de frames durant poc menys d’un segon (en mode rendiment i en mode estàndard, és indiferent) però no és ni habitual, ni continu, pel que ho deixem com a ‘curiositat’. Per sort, el fet de poder jugar en mode portàtil sense un consum de bateria exageradíssim (al durar tan poquet, podeu superar l’aventura fàcilment 4 o 5 vegades abans de començar a preocupar-vos pel percentatge de càrrega) compensa aquestes carències, i ofereix una experiència interessant i dinàmica que esperem que marqui el camí a seguir per les posteriors entregues de la saga (tot desitjant que ens arribin a la Switch, per suposadíssim).

 

 

Centrar-se purament en l’acció mai havia estat tan necessari

 

Reconec que és molt agosarat avaluar i analitzar un joc tenint molt en ment les sensacions dels videojocs originals, però al tractar-se d’un remake, les comparacions són odioses i salten a la mínima, i més encara quan hi ha aspectes que grinyolen una mica més del compte. Generalment, a nivell audiovisual i d’extres es nota molt i molt fort que hi ha hagut una falta d’ambició poderosa, i aquesta es trasllada inevitablement al jugador/a. En tot moment tindrem el dimoni enfurismat voltant pel cap que ens provocarà una sensació contínua de “falta d’alguna cosa” per tal de donar-li el ‘push’ necessari i així recomanar-ne obligatòriament la compra. Pot ser que a nivell personal li hagués ficat el llistó molt alt per nostàlgia i per ‘hype’, però si a mi m’ha passat això, suposo que li pot passar a molta més gent (i molt més experta que un servidor en analitzar aventures) i que ho tindran en compte a l’hora d’explicar-ne les característiques al seu cercle de jugadors/es. Els gràfics, si ho comparem, lògicament, amb la versió arcade o la versió de Dreamcast, són nit i dia. Mentre que a les versions ‘retro’ ens trobàvem uns píxels amb zero dinamisme, grossos com pedres, i amb unes animacions duríssimes, aquí ens trobem uns éssers redissenyats de cap a peus, cadascun amb el seu nom, els seus moviments, i la seva expressió pròpia i característica. D’igual forma que els personatges, ja siguin protagonistes o enemics, els escenaris transmeten les sensacions ‘opressives’ i laberíntiques que ja tenia l’entrega original, però amb l’aspecte visual renovat, fresc i dinàmic que s’espera d’un remake pur i dur. Està bé, no és la revolució visual, però com que estarem més pendents de veure com rebenten els enemics que d’altra cosa, no hi pararem gaire atenció. La contrapart en aquest sentit és la BSO, que passa exageradament desapercebuda, i és una llàstima. Si hi heu jugat, auditivament esperareu amb candeletes el combat final del joc, moment ‘clímax’ que té la que és, possiblement, la melodia més característica de tota la franquícia, i aquí queda molt tapada per la ‘fantasia’ d’efectes de so que s’emeten dels escenaris i de la pròpia pistola. Llums i ombres que, com la resta d’elements, fan que tot el conjunt sigui ‘acceptable’, sense anar més enllà. Els desenvolupadors/es han tingut la sort, però, que funciona tot prou bé, però potser no pel preu que se’ns demana de sortida.

 

 

No es pot deixar enrere el tema audiovisual sense comentar un aspecte d’interacció entre zombi/bala que m’ha fet moltíssima gràcia. Mentre que a la versió arcade o a la Dreamcast els morts vivents eren orgànics, sentits com a ‘objectes físics durs’, i quan les bales impactaven als cossos, la sensació que rebia el jugador/a era d’haver mort quelcom físic, aquí els enemics, excepte els caps finals de fase, semblen fets de “slime” o “blandi blug”. No és més que una curiositat, però si us va l’humor molt bàsic, no us podreu prendre seriosament veure com els zombis es desfan gràcies al poder de destrucció de l’energia calorífica de les vostres bales. Això provocarà algunes situacions absurdes i que encara us faran riure més fort: alguns enemics moriran directament d’un sol i trist tret a la mà o a la cama; d‘altres que continuaran caminant (i mossegant!) sense tenir cap; i alguns altres que, sent de la mateixa espècie, un morirà d’un sol tret i a un altre igual se li haurà de buidar un carregador sencer al cos per tombar-lo. Ja us dic que no afecta negativament al conjunt, però són situacions que viureu 100% segur.

I no es pot acabar l’article d’anàlisi sense insistir en la sensació de falta d’ambició que té aquest títol. És un remake d’un joc arcade, i això dona pel que dona, però s’haguessin pogut fer mil coses per oferir a la gent un producte rodó i memorable, cosa que aquí no s’hi acaba de trobar, i és una absoluta llàstima. El re-disseny a nivell audiovisual, els ‘nous’ modes de joc, les nombroses opcions de personalització de controls que tenim al nostre abast, una galeria bastant (extensa on hi trobarem tots els monstres descrits al detall i una descripció de les fites aconseguides, per exemple) i el pes de la futura edició física estan bé i aporten un ‘plus’ interessant al conjunt, però es continua quedant bastant escàs a nivell històric. S’hi haguessin pogut incorporar alguna mena de Quick Time Events entre pantalles; alguns escenaris jugables de més per expandir el ‘lore’ d’aquesta primera entrega; algun ‘easter egg’ descarat per mostrar-nos els nous moviments de la desenvolupadora; i un etcètera molt llarg que haguessin permès parlar d’un “THOTD 1.5” i no d’un “THOTD 1” a seques. Això sí: us divertireu, i molt, i més encara si us agrada la saga o si li heu seguit la pista durant tots aquests anys que no n’hem sabut absolutament res. I aquest és el punt més fort i vital de tot el joc.

 

PUNTS FORTS DEL JOC

  • Visualment, disposa d’una interessant millora exponencial respecte les versions originals.
  • És molt divertit i, tot i curt, és altament re-jugable gràcies a les diverses rutes i opcions.
  • Molt amè en mode portàtil, es comporta molt bé amb la bateria de la consola.
  • Introducció perfecta a la franquícia per totes aquelles persones que no la coneguessin.
  • Desenes d’opcions i mètodes de configuració per adaptar el joc als nostres requeriments.
  • La diversió es multiplica amb el mode multijugador (sense online).

PUNTS DÈBILS DEL JOC

  • Clara falta d’ambició al fer el remake. Es troba a falta el punt de ‘màgia’ per fer-lo memorable.
  • El conjunt audiovisual, sobretot a nivell auditiu, és un despropòsit. Feina ben feta, però escassa.
  • El preu de sortida en digital no concorda, ni de bon tros, amb el resultat que ofereix.
  • Els extres afegits no compensen en absolut els punts dèbils de l’aventura.
  • Alguns errors a nivell de rendiment, que provoquen sensacions contradictòries al jugador/a.
  • No té mode de joc en línia. Hagués estat un punt interessant per tot el conjunt.
  • Si no us enganxa i només li feu una ‘tirada’, es fa molt curt i poc interessant.
  • Algunes situacions absurdes a nivell visual que li treuen una mica de formalitat.

 

 

The House of the Dead: Remake està disponible a Nintendo Switch des del dia 07/04/2022 en format digital per un preu base de 24,99 euros. En format físic, el seu llançament està previst pel 26/05/2022 per un preu de venta recomanat de 34,99 euros.