Corria l’any 2014 quan la comunitat gamer amant dels jocs indie va rebre una aventura totalment inesperada de la mà d’un desenvolupador i programador de videojocs anomenat Francisco Téllez de Meneses: Unepic, un “metroidvania” 2D que bevia del disseny visual d’aventures “marca de la casa” com Maldita Castilla o La Abadía del Crimen, però mesclat amb el gènere anteriorment comentat, certs tocs RPG i, sincerament, amb un treball de creació al darrere dels més impressionants que he vist en un joc independent. Centenars de sales per explorar; una desena de “boss”; un centenar d’armes; una línia de millores del personatge inabastable; missions principals i secundàries; sistema de fites i assoliments; estadístiques mundials; múltiples finals per a la història; secrets amagats arreu de les sales; traducció al 100% en castellà, diàlegs inclosos… Encara no somnieu prou amb ell? Jugueu-lo, de veritat.

Normalment es diu que les segones parts no acostumen a ser bones, però dos anys després del llançament de l’aventura anterior, al 2016, el senyor Unepic Fran (és el mot del creador) es va “treure de la màniga” un altre “metroidvania” seguint els passos i les tècniques d’Unepic, però totalment diferent: Ghost 1.0. Ara, dita aventura arriba a la Nintendo Switch gràcies a la eShop de la consola. Desgranem-ne el contingut i descobrim els motius d’aquestes paraules d’admiració que, com tot, té la seva part negativa, ni que sigui de forma mínima o gairebé invisible.

 

 

 

Robots amb sentiments i certs humans buits per dins

 

La història ens situa en un punt indeterminat del futur. Un parell de científics bojos com ells sols anomenats Booger i Jacker tenen una missió personal extravagant per tal d’assolir un objectiu que anirem descobrint a mesura que avancem en l’aventura. El que se’ns planteja al principi és que aquests dos personatges tenen al seu poder un robot d’última tecnologia anomenat Ghost i l’han d’infiltrar a l’estació espacial Nakamura per molt difícil que sigui hackejar els seus sistemes de seguretat.

Ambdós protagonistes són experts en els seus camps: en Booger és un hacker del més alt nivell capaç de trencar les barreres tecnològiques més ben protegides, mentre que Jacker és un expert en multimèdia i mecànica, formant un equip imparable. Els “Ghosts”, per altra banda, són robots especialitats en infiltració i espionatge controlats “físicament” per persones situades a centenars de milers de quilòmetres de distància, pel que disposen de consciència pròpia. Qui hauria de dir que aquest peculiar “trio” formarien una unió tant implacable.

Un cop dins de l’estació espacial Nakamura, Ghost, sota les ordres dels dos científics, avança per les diferents estàncies d’aquesta i els tres tardaran poc en donar-se compte de que hi ha quelcom en aquella proesa de l’enginyeria espacial que no funciona correctament, tant a nivell estructural com a un nivell més humà. La decisió d’infiltrar-se més a fons a les profunditats de l’estació ja està presa, ni que això suposi plantar cara a tot un Govern corrupte amb unes finalitats perverses que afectaran a tota la humanitat. Qui sap si aquells trossos de ferralla tant buits com els Ghosts tenen més plenitud sentimental que la resta de la societat…

 

En Jacker soldant les últimes peces de la seva última adquisició: un robot Ghost, que convertirà en Ghost 1.0.

 

A l’iniciar el joc, la història se’ns explicarà de forma poc clara, com si el jugador/a hagués de conèixer ja tots els detalls previs a l’acció que se’ns presenta al crear la partida. És interessant veure com, poc a poc, i a mesura que van passant les hores, l’usuari/a es va fusionant amb els fets de Ghost 1.0 i m’atreviria a dir que arriba a conèixer més bé ell/a tot el que ocorre que els propis protagonistes de l’aventura. És a dir, que passarem de ser absoluts ignorants a ser una espècie de “observadors/es omniscients” provocant un efecte molt interessant i que, sincerament, era la forma més correcta de plantejar el desenvolupament en un joc com aquest. A part, Ghost 1.0 gaudeix de molts recursos narratius, basats, sobretot, en cinematogràfiques “2D” i “semi-estàtiques”, però que ens sorprendran enmig de la pròpia partida o, fins i tot, abans o després de començar-la (quan guardem i tornem a iniciar el joc, per exemple, ens sorprendrà una animació que començarà amb un “Anteriorment, a Ghost 1.0….” i veurem escenes del que haguem fet durant la partida anterior). Només per aquest fet, ja val la pena, perquè acabarem l’aventura totalment satisfets/es: profunditat, imaginació i girs de guió.

 

Complexitat, complexitat, complexitat

 

De bones i primeres, pensareu “bah, un metroidvania indie més”. I jo us respondré dues coses: personalment, no vull viure en un món on el gènere dels metroidvania quedi en l’oblit i, com cada aventura que segueix la base de la categoria, disposa d’uns elements absolutament propis que el doten d’una personalitat única i irrepetible. Anem per parts, com sempre, perquè us sorprendrà la quantitat d’opcions de les que disposa.

El Menú Principal ja ens indica quelcom que ens llança implacablement la idea de que Ghost 1.0 serà un repte important: a més de les “clàssiques opcions” de Nova Partida, Continuar, Opcions i tal, tenim una opció anomenada “Assoliments” que, si hi entrem, hi observarem com se’ns proposen més de 100 fites diferents a assolir. I, de bones i primeres, intentarem esbrinar de què tracta cadascun i ens semblarà una muntanya impossible d’escalar, però ja veure com a mesura que aneu avançant a l’aventura i anem descobrint els secrets que s’amaguen arreu de Nakamura i el poder de la nostra protagonista vagi augmentant (sí, Ghost és una “Samus” en potència), aquests formaran part de forma natural de les accions a realitzar.

I com més aviat millor us voldreu introduir al món de Ghost 1.0, però abans, haureu de fer una important selecció que marcarà la resta del vostre pas per l’aventura. Jugareu al Mode Clàssic, on us costarà més trobar armes, equipament i millores, però es mantindran al vostre inventari si us destrueixen, o voldreu provar sort al Mode Supervivència, on les armes i millores poblaran les estàncies com si fossin bolets, però al morir ho perdreu absolutament tot i haureu de començar de nou? I, havent triat mode, encara us haureu d’enfrontar a la tria de dificultat, que es dividirà entre Fàcil, Normal i Difícil. Aquí és res.

 

La selecció de modes de joc de Ghost 1.0. El “Mode Supervivència” és frenètic i un autèntic repte.

 

Ja dins de l’acció, la nostra protagonista tindrà un ventall de moviments que controlarem de forma poc ortodoxa, però que han estat estudiats a la perfecció. Oblideu-vos de saltar amb “B” i atacar amb “A” a no ser que ho modifiqueu vosaltres. Amb “ZL” realitzarem els salts; amb “L” Ghost rodarà pel terra per esquivar atacs; el “Stick” del Joy-Con esquerre ens servirà per moure la protagonista; i, ja anant al Joy-Con dret, “ZR” dispararà l’arma bàsica; “R” servirà per utilitzar l’arma secundària (ara hi arribaré); “A” per interactuar; “Y” per canviar d’arma secundària; el “Stick” dret, per apuntar; i “X” per realitzar el que dóna nom a l’aventura: alliberar un esperit de dins la “carcassa” del robot i poder posseir altres robots, amb els que podrem atacar fins i tot als seus congèneres o solucionar un seguit de puzles bastant costants que es basen, sobretot, en l’obertura de portes inaccessibles a primera vista. Aquests serien els controls bàsics. Amb “-” obrirem el menú per guardar la partida, sortir, etcètera, mentre que amb “+” obrirem una secció on podrem veure el mapa de la zona… i moltes més opcions.

Aquestes “opcions” de les que parlava no són més que un sistema de millores dels personatges al més pur estil RPG i un altre apartat on podrem observar les diverses millores de l’equipament. Els personatges podran millorar les seves habilitats en base als punts d’experiència que anem recollint en moments clau de l’aventura. Per exemple: Ghost pot obtenir el doble salt destinant 1 punt d’experiència per desbloquejar l’opció; Booger pot incrementar la velocitat de hackeig de les diverses alarmes de l’estació espacial per evitar que se’ns mengin vius/es els enemics; Jacker ens pot curar amb més freqüència; o la pròpia nau Nakamura, que pot retardar l’aparició d’enemics al ser descoberts/es per una alarma. I sí, com podeu veure a la imatge, el “robot” és una simple carcassa per contenir un “esperit” misteriós que el controla.

 

Cada personatge disposa d’un seguit de millores que es “desbloquegen” amb punts d’experiència. En ocasions són vitals. Informar de que la imatge és de la versió de PC, però a Switch s’ha realitzat un port tant excel·lent que és exactament igual.

 

El tema de les armes i dels “extres” és digne d’estudi i les grans empreses n’haurien d’aprendre bastant. La secció de millores d’equipament està subdividida en 4 parts: millores d’arma principal, arma secundària, millores personals i “extres”. Les millores d’arma principal són, bàsicament, augments de bales i de potència, entre d’altres de menys rellevants; les armes secundàries no es milloren per si soles, ja que es milloren juntament amb les principals, però en podem arribar a obtenir més de 50 de diferents; les millores personals són augments de vida, defensa…; i els “extres” són curiositats molt “freaks” que heu de descobrir per vosaltres mateixos/es. Avís: cadascun us arrencarà un somriure segons els vostres gustos televisius, cinematogràfics o, perquè no, del món del videojoc.

I com s’obtenen, aquestes millores? Doncs molt fàcil: aquells cubs de color groc que anirem trobant pels escenaris són “la moneda de canvi” a Nakamura, i podrem canviar els cubs per millores a les “mini-botigues” que trobarem a ls diferents zones. Però si de veritat les voleu obtenir totes, estigueu atents/es als escenaris: algunes accions provocaran l’alliberament d’una gran quantitat d’estrelles per tota l’estància que, al recollir-les, ens obsequiaran amb quelcom interessant, que pot anar des de simples potenciadors momentanis i consumibles fins a algunes de les millores més importants del joc. Cada sala disposa del seu grup d’ “estrelletes” i sí, obtenir-les totes és igual de complicat com sona.

Sincerament, crec que és l’anàlisi on m’he allargat més en temes de jugabilitat. I pensar que és un joc que podeu trobar per 8 euros a la eShop, que pesa menys de 400MB, que és un “indie” i que l’equip humà que l’ha fet possible és el que els escassos crèdits de l’aventura us mostraran per pantalla. Només puc dir “felicitats”.

 

 

Mescla audiovisual escassa però suficient

 

El joc sembla estar a mig camí entre els gràfics “retro” amb píxels per tot arreu (per posar un exemple, com Axiom Verge) i el 3D “cel shading”, molt en la línia d’Unepic però certament millorat. Sí, és una mescla estranya i sembla com de “dibuix a mà alçada digitalitzat”, però el conjunt general en si és vistós, agradable, sense elements que destaquin per sobre dels altres però encertant en cadascuna de les seves característiques (il·luminació, ombres, contrast, canvis de lluminositat, efectes,…). Si bé ens trobarem davant una aventura a la que se li han cuidat tots els detalls tècnics visualment, hi ha un aspecte que provoca un petit trencament d’aquest apartat: la repetició. I no només a nivell visual, on totes les sales semblen còpies de les anteriors amb els elements situats de diferents formes (si bé és cert que hi ha “x” grans zones i cadascuna disposa del seu estil gràfic), si no també a novell jugable, portant al jugador o jugadora a tenir el pensament de cansament en més ocasions del compte. No us preocupeu, que a la que avanceu una mica i us sentiu immortals amb tot l’equipament recollit, aquesta idea se us passarà ràpid.

A nivell auditiu doncs es podria dir exactament que amb el tema gràfic: no hi ha res que destaqui per sobre de les altres coses però està tot molt ben aconseguit, i les idees ambientals, d’efectes de so i de banda sonora han estat captades i situades als llocs i moments adequats a la perfecció. Cada arma té el seu propi efecte de tir; cada zona té la seva melodia característica; cada acció provoca una reacció sonora en l’ambient; i fins i tot el silenci o l’escassetat de soroll està aconseguit de forma correcta. No serà una proesa, però havent aconseguit el que s’ha aconseguit a nivell jugable i d’opcions, em sembla un aspecte molt bàsic a tenir en compte a l’hora de gaudir amb Ghost 1.0.

 

 

 

  • El sistema de millores i fites: absolutament inabastable per tractar-se d’un indie.
  • El doblatge de l’aventura: al nivell d’una producció audiovisual de categoria.
  • La duració: no espereu completar-lo en menys de 10-15 hores, doblant la xifra si sou completistes.
  • La innovació: un “metroidvania”= un nou joc, sense cap mena de dubte.

 

 

  • L‘estil audivisual: correcte però bastant pla, en general. Res destaca per sobre de res.
  • La jugabilitat: el primer contacte amb el joc és dur i poc intuïtiu. Millora amb el pas de les hores.
  • El ritme de l’aventura: una mica lent tenint en compte el rerefons de la història.