Nintendo és ben coneguda per tothom per la seva lluita contra la pirateria i contra tota mena de ‘reproduccions’ del seu material original. I els i les que seguim una mica a fons la seva trajectòria, hem vist com aquesta empresa nipona ha realitzat autèntiques bogeries per preservar amb pany i forrellat la seva propietat intel·lectual, arribant a denunciar fins i tot a persones en solitari que intentaven modificar, sense malícia alguna, algun dels seus jocs per oferir al públic quelcom que la pròpia empresa està a anys llum de realitzar o no entra dins els seus plans dur a terme en cap moment, com per exemple, el Super Mario 64 per PC totalment funcional. Si la cosa s’hagués quedat aquí, doncs encara té un límit mental acceptable, però la dèria de Nintendo per preservar “tot allò seu” arriba al límit de denunciar ‘youtubers’ per utilitzar la música de les seves sagues més conegudes, esborrar vídeos de TikTok per utilitzar la marca Pokémon o, fins i tot, tombar la subhasta solidària d’uns Joy-Con. En fi, tots/es tenim alguna cosa que ens toca la cama del mal.

Un dels moviments més ‘estranys’ de Nintendo per tal d’evitar que els usuaris i usuàries practiquessin el noble art de la pirateria amb els seus productes va ser la creació d’un element tant curiós com desconegut pel públic generalista anomenat Nintendo Power. Lluny de ser el nom d’una de les revistes més famoses sobre Nintendo del món anglosaxó (malauradament desapareguda l’any 2012), en aquest article descobrirem què és aquest artefacte, les seves característiques, i quins aspectes socials / empresarials el van catapultar cap al fracàs més absolut. Som-hi!

 

Origen i història del ‘Nintendo Power’

 

El Nintendo Power va ser un cartutx per la Super Famicom i la Game Boy Color exclusiu del territori japonès que permetia, a grans trets, descarregar / escriure un joc en un cartutx / memòria flaix per un preu molt més reduït i econòmic que els cartutxos “en solitari” en si creats per dites consoles. Llançats l’any 1996 (Super Famicom) i 2000 (Game Boy Color), l’origen d’aquesta estrambòtica idea sorgeix durant el desenvolupament i la ‘vida útil’ de la Famicom (que aquí ens arribaria amb el nom de Nintendo Entertainment System). Durant aquest període (concretament, al 1989), Nintendo va desenvolupar el Famicom Disk System, un aparell que se situava sota la consola i, resumidament, permetia utilitzar els antics disquets per emmagatzemar dades i, per tant, contenir videojocs per l’aparell. A la llarga seria un fracàs total degut als pocs beneficis que atorgava a la companyia, però Nintendo al seu moment va pensar que seria una oportunitat de mercat, ja que aquesta tecnologia evolucionà fins a convertir-se en la Satellaview, perifèric que permetia entregar jocs exclusius als usuaris/es mitjançant la xarxa St.GIGA. I aquí, convivint amb totes aquestes tecnologies tant estrafolàries, és on apareix el Nintendo Power.

 

El ‘quiosc’ Nintendo Power disposava de la tecnologia per ‘escriure’ jocs de Super Famicom i Game Boy Color en un sol espai.

 

Funcionament i detalls tècnics

 

La idea que va tenir Nintendo amb el tema d’aquests cartutxos va ser molt original. Quan l’usuari/a adquiria dit aparell, s’havia de dirigir a una botiga que tingués un ‘quiosc’ Nintendo Power, i d’un llistat concret, la persona triaria el seu joc preferit, que “s’escriuria” dins del cartutx (exacte, com si es tractés d’un d’aquells cartutxos ‘pirates’ que ara trobem per totes bandes i per totes les consoles existents). Aleshores, el botiguer/a lliurava el manual del joc triat a l’usuari/a, gairebé com si hagués adquirit un joc en solitari, però sense caixa, cosa que permetia al jugador/a endur-se a casa una ‘còpia’ d’un joc totalment oficial de Nintendo amb una còpia impresa del manual. En cas que el jugador/a volgués un altre joc un cop l’hagués superat (o el que sigui), tornava a la botiga, seleccionava un altre joc, i l’aparell Nintendo Power “re-escrivia” l’anterior joc pel nou, i el botiguer/a li entregava el manual d’aquest joc. Un sistema molt simple que seria molt interessant recuperar avui dia a mode de curiositat.

Els jocs més antics d’alguna de les dues plataformes es podien adquirir per un preu relativament mòdic, però els més nous o els exclusius del Nintendo Power es pagaven a preu de llançament (i ja sabem que un joc de llançament de Nintendo costa molts ‘pèmpins’). Les aventures de la Super Famicom es podien adquirir per entre 1050 i 2625 iens (entre 8 i 25 euros actuals), mentre que les aventures de la Game Boy Color costaven entre 630 i 1575 iens (entre 5 i 12 euros actuals). Com que tot aquest sistema estava patentat, i tot el conjunt en si disposava d’unes característiques úniques, el “hackeig” i còpia dels jocs era absurdament complicat, tenint en compte que, com s’ha comentat en paràgrafs anteriors, els disquets es consideraven ‘tecnologia punta’, en aquella època.

Els cartutxos de Nintendo Power de Game Boy Color costaven 19 euros (2500 iens del moment). Per disposar de les dades del joc, tenia una memòria ROM flash de 8MB en total (1MB/bloc x 8 blocs), i per guardar les partides, disposava d’una SRAM integrada de 1024KB (164KB/bloc x 16 blocs). La versió de Super Famicom costava 30 euros (3980 iens del moment) i disposava d’una ROM flash integrada de 32MB (4MB/bloc x 8 blocs) i una SRAM integrada de 256KB (16KB/bloc x 16 blocs).

 

Detall de la placa interna del cartutx Nintendo Power de Game Boy Color

 

Recepció i fallida

 

La premsa va rebre la notícia de la creació del Nintendo Power, literalment, com “un mètode eficaç per buidar les estanteries dels usuaris/es de cara al llançament de la Nintendo 64”, cosa que ja feia preveure com acabaria tot plegat. Entre les dues plataformes, però, aquests cartutxos van rebre gairebé 200 títols des de la seva sortida al mercat japonès, cosa que va significar un suport molt potent per part de Nintendo, mantenint viva aquesta forma tant curiosa d’accedir als seus continguts per les consoles Super Famicom i Game Boy Color.

El principal problema d’aquests “quioscs”, però, va ser la pròpia evolució de la societat i l’ambició evolutiva de l’empresa. Els usuaris/es cercaven cada cop més potència audiovisual i Nintendo els hi donà amb les consoles que va anar llançant posteriorment, com la pròpia Nintendo 64 anteriorment comentada o la GameCube. Els quioscs i els cartutxos Nintendo Power tenen el mèrit d’haver aguantat al mercat japonès fins al 2007, any que es van retirar completament de les botigues del país nipó, arribant a conviure amb consoles tant potents com la Wii o la Nintendo DS.

Per finalitzar, cal comentar que el llegat d’aquesta xarxa de quioscs “d’entrega de jocs” es va dur a terme al 2003, amb una consola exclusiva del mercat xinès anomenada Nintendo iQue Player, que, a grans trets, perseguia el mateix mètode i finalitat que la Nintendo Power, però per la Nintendo 64, i en exclusiva per la Xina Continental. I vosaltres, coneixíeu tota aquesta història?