És Carnaval, o Carnestoltes, com el vulgueu anomenar. Una temporada de joia i xerinola social que, com a comunitat catalana de videojocs, volem traslladar a l’àmbit digital per oferir-vos una d’aquelles retrospectives fent homenatge a algunes franquícies que, a causa de les seves característiques, actualment han quedat certament tapades a escala social, però que disposen d’una història molt interessant, potent i amb un origen provinent d’una època de gran joia per aquest sector que tant ens apassiona. Així doncs, i aprofitant aquesta festivitat, rescatem d’entre les ombres un arrauxat personatge que, definitori d’aquesta època de l’any, ens fa una crida a moure el cos protagonitzant una franquícia tant ínfima com divertida. Prepareu les monedes, que encetem el nostre viatge a l’època de les recreatives!

 

L’origen de l’esbojarrat ritme llatinoamericà

 

L’any 1999, a res de canviar de mil·lenni i entrar en una nova era del món dels videojocs, SEGA mantenia el seu prestigi oferint maquinària «arcade» de gran format pels salons recreatius, tenint la dominància absoluta dins d’aquest sector, on és innegable que la companyia va ser, és i serà, possiblement, la reina indiscutible d’aquesta era daurada dels videojocs. Aquell mateix any, i en un afany d’innovació curiós d’aquells que criden massa l’atenció, l’empresa va llançar al món l’aventura Samba de Amigo, un videojoc que, instaurant-se dins del gènere del ritme, aconseguia destacar entre la competència per l’ús de maraques com a perifèrics de moviment i sistema de puntuació. Com que cada història ha de tenir, tant sí com no, el seu gran protagonista, la companyia nipona ens va presentar l’Amigo, un mico taronja a qui li agrada ballar i jugar amb l’instrument de percussió més ‘natural’ de tots els temps. Videojoc desenvolupat per Sonic Team (originalment coneguda com a Sega AM8, creada pel mític Yuji Naka), va arribar l’any 2000 a la Sega Dreamcast, iniciant així una breu trajectòria històrica dins l’implacable món de les aventures multimèdia i oferint-nos, de pas, una de les versions físiques més estrambòtiques, espectaculars i innecessàriament necessàries de tots els temps, podent-se comparar, directament, amb les famoses Donkey Konga (tot i que aquesta franquícia apareixeria tres anys després que Samba de Amigo, al 2003).

L’Amigo és, doncs, una representació digital de la cultura i de la música llatinoamericana. Més concretament, de la part nord-est del continent. Brasiler, hiperactiu, tocat de l’ala, expert en música i amb la impossibilitat d’abandonar el ritme llatí tot sacsejant les seves maraques, el seu menjar favorit són els plàtans al forn, l’especialitat de la seva ciutat natal. Tenint una germana anomenada Amiga (hauria pogut fer referència al mític ordinador personal dels 80-90, però no, és més bàsic), i segons el rerefons històric creat per la companyia, el nostre protagonista té una amistat molt clara amb la mascota estrella de SEGA, en Sonic the Hedgehog, tot i que mai s’ha especificat, en cap videojoc, l’origen de la seva relació.

 

 

Els sistemes de moviment: vitals per la saga

 

La jugabilitat dels títols consisteix, doncs, a disposar de dos perifèrics de moviment per tal d’efectuar les accions rítmiques que se’ns mostren per pantalla. Amb aquesta breu descripció, ja us podeu fer una breu idea no només de les consoles que disposen d’aquestes característiques, sinó dels potencials títols que hem anat rebent al llarg dels anys, però no avancem els esdeveniments i anem per parts. Samba de Amigo es juga amb un parell de maraques com a sistema de control, i quan la cançó seleccionada comenci a sonar, el jugador haurà d’agitar cada part de l’instrument segons la posició que s’indiqui a la pantalla (alta, mitjana o baixa, representada per colors). Tot seguint el ritme de la música amb més o menys intensitat segons la dificultat seleccionada, de tant en tant, s’haurà d’adoptar una posició concreta per guanyar més punts o agitar les maraques més ràpidament en un lloc concret de la pantalla. Com més bé s’emuli el ritme, més pujaran els números, més colorits es tornaran els escenaris i més content ficarem a l’Amigo. Avui dia, tenim desenes d’exemples d’aquesta mena de jugabilitat, amb una gran quantitat de títols que ens venen al cap partint d’aquesta definició (Osu! Tatakae! Ouendan o Taiko no Tastujin, per exemple), així que ja sabreu ben bé de què us estem parlant.

Una jugabilitat òbvia està acompanyada, doncs, d’uns modes de joc que ara mateix també ens semblen molt ben lligats amb les característiques de la saga. Originalment, a la versió «arcade» només hi havia dues o tres cançons per interpretar, depenent de les opcions determinades, amb una fase especial on es podien jugar a més cançons sempre que s’anessin completant correctament. El llançament de Dreamcast, fugint una mica d’aquestes limitacions, va ser la primera versió de la saga que va incorporar nous modes de joc, com el «Mode Original» (amb més cançons); el «Mode Festa» (canviant les interpretacions musicals per minijocs rítmics); el «Mode Parelles» (havent-se de complementar amb algú altre per superar les fases); el «Mode Batalla» (on s’havia de fer combinacions per derrotar certs capitostos), o el «Mode Desafiament» (havent d’arribar a una determinada puntuació per accedir a noves fases). Amb les capacitats de la consola, la gent també es podia connectar a la xarxa per així obtenir nous sons, cançons o elements, creant així un precedent que es mantindria fins avui.

 

 

Una franquícia esporàdica i amb escassos llançaments

 

Els títols de la saga Samba de Amigo, en ple 2024, es poden comptar amb els dits d’una mà, si tenim presents ambdues versions originals de les quals ja se n’han comentat les característiques principals. Com que al Japó van tenir un relatiu èxit, i partint del llançament inicial, l’any 2000 es va ficar a disposició del públic el «Samba de Amigo Ver. 2000», una versió també per «arcade» i la Dreamcast exclusiva del territori nipó que, més que un nou títol o una seqüela, era una actualització dels elements originals, amb noves cançons (14 en total més 6 descarregables); un nou personatge (l’Amiga) que empra una pandereta, i nous modes de joc, com un «Mode Supervivència», escenaris secrets, nous desafiaments i un minijoc de voleibol que substitueix als minijocs originals. L’element que més diferencia els llançaments originals d’aquesta nova versió és el «Mode Hustle», en el qual el jugador ha de jugar de manera normal, però amb diverses variacions de moviments, com moure les maraques en 360 graus o colpejar diversos cercles alhora. SEGA tenia previst, també, llançar el joc a Amèrica del Nord i Europa reanomenant el joc a «Ver. 2001», però la idea va ser descartada quan la companyia va anunciar la decisió d’abandonar la producció de Dreamcast.

A partir d’aquí, i amb tres títols (sota paraula d’honor), la franquícia semblava condemnada a l’extinció. Sense cap element físic que s’adaptés a les característiques de l’aventura, la seva potencial supervivència passava, simplement, pel record i el manteniment dins del món dels salons recreatius, gairebé a tall de preservació sentimental d’una època que ja no podria tornar. Però l’any 2007, una desenvolupadora anomenada Gearbox Software li va proposar a SEGA rescatar l’estimadíssim mico taronja i realitzar una nova versió del Samba de Amigo original per la Nintendo Wii, ja que el Wiimote i el Nunchuck de la consola serien una opció fantàstica per emular les maraques originals. I així va ser. Altre cop amb Sonic Team com a supervisors del projecte, l’Amigo tornaria a moure’s al ritme de la música dins la que seria, anys després, la setena consola més venuda de la història. Amb una rentada de cara gràfica; la inclusió de tots els modes de les aventures anteriors i alguns altres d’extra; el catàleg de cançons més massiu de la franquícia (44 de base sense comptar-hi les que es van poder descarregar posteriorment) i la inclusió dels Mii per poder jugar en línia i compartir classificacions mundials, les males llengües diuen que no va arribar ni al milió d’unitats distribuïdes, però va ser un títol que va servir per expandir la ‘llegenda’ d’aquesta petita joia oculta.

L’últim títol de la saga ens va arribar l’any 2023, setze anys després del títol llançat a la Nintendo Wii. Convertint-se gairebé completament en un joc per gaudir en companyia (localment o a través de la xarxa), Samba de Amigo: Party Central aterraria a Nintendo Switch amb un llistat de cançons modernitzat i deixant una mica de banda el ‘culte’ cap a les aventures principals de la desenvolupadora original, però mantenint la seva essència festiva i amb un aire bufonesc. Observant els resultats socials de les entregues més modernes, qui sap quin futur li espera, al nostre estimat Amigo. Queda clar, doncs, que sempre ha estat i serà un personatge secundari (o terciari, fins i tot) dins dels videojocs, però no tingueu la indecència de qüestionar a SEGA i les seves esbojarrades decisions que ningú sap a través de quin filtre han passat per tal de dur-se a la realitat. De moment, però, gaudim del present i tothom a moure les maraques!