Al mes de Febrer d’aquest 2018 va fer 40 anys d’un dels mites vivents del món del videojoc: Space Invaders. Creat l’any 1978 per un jove dissenyador japonès de Taito Corporation anomenat Toshihiro Nishikado, va triomfar de forma implacable degut a la senzillesa del que oferia i del repte que suposava a la vegada (lògicament, fa 40 anys crear quelcom com Space Invaders va suposar una autèntica revolució i un desplegament tecnològic admirable). Sobre un fons fosc, uns alienígenes de color verd situats per files a la banda superior de la pantalla s’anaven desplaçant cap a la banda inferior d’aquesta, només aturats pels severs dispars de la nostra nau, que es podia moure a banda dreta i esquerra però mai cap amunt o avall. La versió arcade d’aquest joc va vendre més de 360 milions d’unitats a les sales recreatives d’arreu del globus, convertint-se en la màquina recreativa més venuda de la història. I, enmig de llegendes urbanes i milers de clons de l’original, la llegenda perdura i continua més viva que mai.

El 13 de Juliol del 2018 ens va arribar a Nintendo Switch una versió d’aquest original anomenada Super Destronaut DX. Joc desenvolupat per Petite Games i distribuït a totes les plataformes de joc disponibles gràcies a Ratalaika Games, es postula com una alternativa barata, senzilla, eficaç i funcional del clàssic de Taito. Però realment ofereix una experiència suficientment innovadora com per llançar-se avui dia sense incloure cap altre element “extra” que la desmarquin de la competència? Descobrim-ho.

 

 

Per modes de joc, que no en falti

 

Com que els mata-marcians del que es diu “història” doncs la ignoren completament perquè el que val la pena és l’acció i la supervivència més primàries (esquivar les escomeses enemigues a base d’esquivar i disparar), el que s’ha fet amb Super Destronaut DX és ampliar una mica l’oferta de modes de joc més enllà del clàssic “ves jugant que anirem augmentant la velocitat i la freqüència de tir dels enemics i la partida s’acaba quan et destrueixen la nau tres vegades”. Al passar la pantalla de càrrega principal se’ns presentaran vàries opcions a la banda inferior dreta:

 

  • Mode Clàssic: el comentat anteriorment. 3 vides i hordes infinites d’enemics. Fins on arribareu?
  • Mode Desafiament: 30 escassos reptes que van des del matar “x” enemics fins a jugar amb el temps.
  • Contrarellotge: quants enemics sereu capaços/es d’eliminar en un lapse de temps concret?
  • Hardcore: una sola vida i els enemics havent-se begut deu llaunes de Red Bull. Paciència!
  • Multijugador: únicament local i amb l’objectiu de fer més punts que el/la teu/va “rival”.
  • Taula de líders: les millors puntuacions pròpies o dels/les rivals realitzades al joc a la consola.
  • Estadístiques: nombre de destruccions, morts, temps jugat,… un “mix” bastant variat.
  • Com jugar: disparar amb la “A” i moure’s amb l’Stick esquerre. No té més.
  • Opcions: modificació certament escassa d’alguns paràmetres del joc.

 

A excepció del Mode Desafiament, que tot i escàs ens pressionarà per treure la millor jugada de tots/es nosaltres degut a la varietat de situacions que ens plantarà a la pantalla i que haurem de superar (matar “x” enemics amb “y” tipus de bala en “z” minuts, per exemple, o eliminar només els enemics d’un cert color sense tocar els altres), la resta de modes es basen, únicament, en puntuacions i en temps, sense cap més tipus de motivació. Això potser era un element que funcionava a la perfecció i continua funcionant a les recreatives, però en un element que s’està oferint a una plataforma que està movent aventures com Bayonetta, Doom, Skyrim, Breath of the Wild, Mario Odyssey, Xenoblade, Wolfeinstein o altres per l’estil que exploten l’híbrida de Nintendo fins a punts molt elevats, la idea no es que es quedi a mig gas, es que no arriba ni a arrencar. Senzillament, s’ha de veure com una opció destinada als/les jugadors/es més joves que es vulguin introduir en el món del videojoc clàssic, però actualment existeixen mil opcions alienes per tal d’aconseguir aquest objectiu. Per als/les usuaris/es amb una certa experiència, doncs suposo que l’ignorareu completament, per desgràcia. Sempre es pot salvar alguna cosa, d’elements així, ara ho veureu. Però tampoc espereu massa.

 

La pantalla principal de Super Destronaut DX. És la mateixa a totes les plataformes a les que s’ha llançat el joc.

 

Vet aquí un gat, vet aquí un gos,…

 

Més enllà dels modes de joc, el tema audiovisual no destaca absolutament en res. Al contrari. Simplement s’han agafat algunes idees “soltes” d’aquí i d’allà, s’han posat totes juntes i han llançat un joc que, bé, és possible que algú acabi comprant pels 5 euros que costa jugant amb el factor “retro” i el sentiment de la gent cap als temps passats. L’únic que se salva, més enllà d’uns gràfics principals pobres, unes animacions estàndard sense ambició alguna i uns fons en 3D infinits i absolutament plans, són les inclusions de diferents i noves formes de tirs de la nau (que s’obtenen de forma aleatòria i transformen les nostres bales en bombes, coets o bales de fragmentació), l’estrena de vàries formes d’enemics per “despistar” una mica als/les erudits/es dels mata-marcians (tampoc és que n’hi hagi una varietat excepcional, no són més de 4 tipus diferents, però cadascun ens atacarà d’una forma diferent) i la possibilitat d’obtenir punts gràcies a noves estratègies (disparant als “fantasmes” dels enemics caiguts en combat que apareixeran de forma “random” i esquivant els arbres del fons a mesura que ens anem acostant a ells). Ni enemics finals, ni res que l’elevi per sobre de la resta de “clons” que poblen les plataformes de joc. L‘únic que potser trobareu interessant seran els efectes de so i la BSO, que és molt “techno” i a cada reinici de partida sonarà un tema nou per evitar la repetició, tot i que se us n’acabarà fent igual.

Això només demostra una cosa: el gènere dels mata-marcians està envellint extremadament malament i jocs com Super Destronaut DX són l’exemple més clar de que o es reinventa, o quedarà totalment descartat com a opció jugable actual degut a l’escassetat del que ofereix i la poca intencionalitat a l’hora d’incorporar-hi noves opcions que, mantenint l’essència de l’original, situïn tant a jugadors/es amb llarga experiència com als nous/ves en el sector a gaudir a través d’aquest gènere del món videojoc.

 

 

 

  • Els modes de joc. Bastant semblants entre sí però amb prou diferències com per que sigui un punt a favor.
  • Els enemics, cadascun amb la seva forma específica d’atac i el seu patró de moviment concret.
  • La banda sonora i els efectes de so, que estan bastant aconseguits i ben lligats amb l’estètica del joc.

 

 

  • El joc en si. No ofereix res més del que podem trobar en altres elements de menor renom.
  • El preu. Hi ha opcions gratuïtes o per un preu ridícul que ofereixen molt més que la present aventura.
  • La falta d’innovació i d’ambició. Es comença a notar massa l’estancament del gènere en l’actualitat.