És inqüestionable relacionar la dècada dels 80 amb les màquines arcade, aquells aparells del dimoni que corrien a base de monedes i que eren una forma absurdament descarada de gastar-se la paga setmanal per enriquir a l’empresa responsable dels ninotets que es movien per la pantalla en forma de lent. I les aventures que es podien “gaudir” en aquestes torres del pecat, més que poder-se qualificar de “difícils” (si bé resulten ser l’origen de jocs, sagues i personatges mítics que perduraran en el pensament col·lectiu per tota l’eternitat), es podrien definir com a “injustes”: poques vides per al nostre protagonista + nombrosos enemics + “boss” finals amb barres de vida quilomètriques = èxit assegurat. Però alguna ment malalta i ambiciosa de Capcom va decidir que l’empresa havia de destacar per sobre la resta amb quelcom diabòlic (no va ser així, però me’ls imagino tal qual). D’aquesta forma, al 1985, aparegué Ghosts’n Goblins. Crec que ja sou conscients de què vol dir: apareixia, gairebé com si es tractés d’un pollet desprotegit, un dels jocs més complicats de la història dels videojocs. I, amb ell, una saga considerada gairebé de “joia oculta” que, més endavant, inclouria títols protagonitzats per Sir Arthur com Super Ghouls’n Ghosts, Ultimate Ghosts’n Goblins i que fou la base de les aventures de Red Arremer i la saga Gargoyle’s Quest.

Van passar molts anys des de dita proesa del món del videojoc. No va ser fins al 2012 quan dos enamorats d’aquella època àlgida dels arcade on predominaven els píxels distorsionats i la música rítmica a base de bits, es va treure de la butxaca una aventura inspirada en la saga anteriorment comentada i, inspirada en una obra mestra de la literatura medieval espanyola (Amadís de Gaula), van meravellar tot el sector “retro” amb Maldita Castilla. Ara, gràcies a Abylight Studios, podem gaudir a Nintendo Switch de la millor versió del joc de Locomalito i amb música de Gryzor87. Endinsem-nos als mons de Maldita Castilla EX!

 

 

Llegendes medievals que cobren vida gràfica

 

Si bé Maldita Castilla, a nivell jugable, rep influències inquestionables de la saga Ghost n’ Goblins (i de Black Tiger, Tiger Road, Shinobi, Rygar, Karnov, Rastan, Trojan, Legend of Hero Tonma, segons el desenvolupador), el rigor històric està extremadament ben lligat amb el que es mostra per pantalla, amb el mètode d’explicar-nos la història i amb la forma de situar al jugador/a en un ambient concret. L’aventura està inspirada en una novel·la de cavalleries anomenada Amadís de Gaula, la que és possiblement una de les més importants novel·les espanyoles de l’època medieval. L’argument d’aquesta, dividit en quatre llibres i amb orígens i continuacions territorials (a nivell mundial) molt diferenciades, parla, de forma general, de disputes entre poderoses famílies, guerres i, lògicament, de les relacions d’amor i desamor dels i les protagonistes més destacables. I quina millor referència per un títol en clau medieval? Aquest és el resum que ens ofereix Locomalito (Juan Antonio Becerra) de la història que ens trobarem:

  • Una jove bruixa plorava pel seu amor caigut, quan un dimoni va escoltar el seu lament. Seduïda per les promeses de la bèstia, va convertir les seves llàgrimes en una clau màgica, i així, amb aquesta clau, els dimonis van obrir les portes de l’infern sobre el Regne de Castella. El rei Alfons VI de Lleó ha convocat els seus més lleials cavallers en una missió per acabar amb el malson. Guia al valent cavaller Don Ramiro a través de les condemnades terres de Tolomera del Rei i lluita contra morts i dimonis per Déu i per Castella!

D’aquesta forma, haurem de guiar a Don Ramiro a través de vuit implacables zones i territoris (sense incloure algunes fases extra que serviran de “bonus”) havent de plantar cara a gairebé una cinquantena d’enemics diferents que no s’ho pensaran dues vegades a l’hora d’aniquilar-nos per poder continuar tenint el control total i absolut del regne de Castella. Aprofundim més en les seves característiques audiovisuals i el seu comportament a nivell tècnic en una consola molt superior a Nintendo 3DS (perquè sí, també el teniu disponible a la “portàtil pura” de Nintendo).

 

La història de Maldita Castilla beu dels més importants relats medievals, i es nota a cada pantalla del joc.

 

Punt per punt nostàlgic i amb efecte CTR

 

  • El primer que salta a la vista a l’iniciar l’aventura és, sense cap mena de dubte, l’aspecte gràfic. Ens transportarà sense poder-hi oposar resistència a “l’època arcade” i de les màquines recreatives, amb píxels que semblen tenir volum per si mateixos i creen una composició de pantalla extremadament plena i amb una gran quantitat de detalls. Personatges (enemics inclosos) i escenaris han estat dissenyats amb el mateix nivell de dedicació i cura sense distinció, cosa que es fa molt plausible en les animacions. No podreu creure que “un conjunt de quadrats” tingui tanta vida i es moguin amb una fluïdesa tant espectacular. I si tot això ho acompanyeu amb una paleta de colors inabastable i una forma de crear els degradats molt contrastada però que funciona a la perfecció, us costarà bastant trobar algun aspecte negatiu en aquest sentit. Sí que potser notareu que “s’abusa” massa de “l’efecte pedra” i que hi ha escenaris que pequen de basar gran part de la seva composició en les roques, però s’ha de tenir present que estem en l’època medieval i el principal objectiu del joc és fer-nos sentir part d’aquesta. Cal afegir que disposarem de diverses opcions de “display visual” que ens permetrà, fins i tot, potenciar l’efecte “recreativa” distorsionant al màxim la pantalla.
  • Poc més a afegir de l’àmbit audiovisual, però sense cap mena de dubte, l‘apartat sonor és un dels seus aspectes més forts i se n’ha de fer menció. Gryzor87 (Javier García) és expert en plasmar la realitat sonora que ens envolta en forma de melodies “xiptune” (en el cas de Maldita Castilla EX, “amb el so FM del xip YM2203″, com clama l’autor), com ja ha demostrat en altres aventures com Battle Princess Madelyn, Super Hydorah o Gaurodan. Us meravellaran, sobretot, la incorporació d’efectes comuns amb les pròpies melodies (un ritme base afegint el soroll d’un cavall galopant per un terra de pedra, per exemple) per formar-ne una de nova molt curiosa. En algunes ocasions la música que acompanya cada nivell, si bé cadascun en té una de pròpia, se us podria arribar a fer repetitiva, sobretot perquè si no es para atenció manca d’elements que mantinguin alerta al jugador/a, però només cal parar una mica l’oïda per descobrir-ne tots els seus grandiosos secrets auditius.

 

L‘aspecte audiovisual es complementa amb el marc que envolta la pantalla i potencia l’efecte recreativa.

 

  • La jugabilitat és tant senzilla com difícil de dominar. Només calen dos botons per gaudir del joc: A/X per disparar, Y/B per saltar. Res de combinacions surrealistes de botons i palanques per poder controlar al nostre personatge: retornarem als orígens dels videojocs fins i tot en aquest aspecte. Lògicament, també tenim a la nostra disposició la palanca de control, que ens permetrà moure a Don Ramiro cap a la dreta/esquerra o ajupir-se per esquivar certs atacs. Els cofres que trobareu durant el desenvolupament de l’aventura contindran tot tipus d’estris per ajudar-vos a plantar cara als enemics, ja siguin monedes (per ampliar el temps que tindreu per completar la fase), cors (per ampliar la vostra vida), armes (gairebé deu tipus diferents, cadascuna amb el seu rang d’atac i animacions en particular, i sí, les voldreu provar totes!) o altres ítems (fades que seran com una segona “font d’atac” o botes voladores, que ens permetran fer “doble salt”). Dit així, sembla fàcil, però les envestides enemigues cobreixen a la perfecció el rang de moviment del nostre cavaller, pel que el “tímming” serà clau per poder sortir victoriosos/es d’aquest malson.
  • Els jocs de l’època arcade no eren reconeguts precisament per la seva duració, i en aquest cas, tampoc. Se “sacrifica” la duració per dificultat, i si funcionava abans, ara, si aquest component està ben executat i incorporat en l’aventura, continua funcionant. El propi desenvolupador especifica que una vegada dominat el joc, tardarem una mitjana de poc més d’una hora en completar-lo. Ja us assegurem des d’aquí que la primera volta no la fareu en menys de 5-6 hores ni volent. Recordeu que Maldita Castilla EX ens ofereix una jugabilitat senzilla per un motiu, i és perquè els atacs enemics seran els encarregats de fer-nos fallar a costa de pressionar els nostres reflexes. Per complementar, tindrem disponibles varis finals depenent de les nostres troballes dins del joc i trobarem un seguit d’assoliments a complir si volem tenir el 100% de l’aventura. Entre això, i altres “extres” com el “llibre de bestiari” per poder descobrir més secrets dels enemics derrotats, tenim Maldita Castilla per estona.

 

Un dels aspectes clau del joc és la senzillesa de la jugabilitat per fer-nos fallar al posar pressió sobre el jugador/a.

 

  • El resultat de tot plegat desemboca en una diversió sense límits si sou amants de les recreatives i dels plataformes en general. Tindrem varietat de situacions, pantalles, sons i extres a trobar, pel que costarà avorrir-se un cop s’iniciÏ l’aventura. Gaudeix d’una dificultat “relativa”: si morim, tenim continuïtats infinites (si bé tenim un comptador de morts i per cada “pantalla” tenim 9 vides que no haurem de gastar si no volem començar des del principi del nivell), cosa que no provoca frustració i incita a seguir endavant per veure si som capaços/es de superar aquella zona que fa una estona la consideràvem com a impossible. En definitiva, fareu una molt bona compra si decidiu adquirir-lo i des de NintentenhypeCat el recomanem sense dubtar-ho per a tothom.

 

  • Perfecció “retro” audiovisualment parlant. Una joia pels i les amants dels píxels i del “xiptune”.
  • Jugabilitat senzilla, fàcil d’aprendre i intuïtiva. Dur, però just i amb facilitats de joc.
  • Varietat de pantalles, zones, “coses a fer”, extres i sistema d’assoliments. Completíssim.
  • Adaptat perfectament a Nintendo Switch. Perfecte en “dock” i consum ridícul de bateria en portàtil.

 

 

  • La duració és relativa i per a experts/es pot quedar-se molt escàs.
  • Es comença a notar la necessitat de fer-ne una segona part (massa “ports” realitzats).
  • Les opcions de visualització de la pantalla semblen “forçades” per encaixar a la Switch.