Si els jocs de Super Mario en les consoles portàtils “pures” de Nintendo s’han caracteritzat per alguna cosa ha estat sempre pel seu estil directe, centrat en l’acció, deixant de banda les històries profundes o amb un rerefons molt sofisticat. Els gràfics detallats d’obres mestres com Super Mario Galaxy o Super Mario Odyssey s’han deixat de banda per donar pas a una jugabilitat excel·lent, creant així la base dels jocs de plataformes i sent referències clau per a noves IP o d’altres que vulguin reinventar-se. I aquesta podria ser la definició perfecta de Super Mario Land: un joc per a GameBoy de fa 29 anys que, sense grans gràfics (jocs com Pokémon Or/Plata/Vermell/Blau, Metroid II: Return of Samus o Donkey Kong Land, que explotaven les capacitats de la consola, li fan una ombra abismal) ni una història visible de primeres (tot i que n’acabi tenint, però s’havia de buscar fora del propi joc), va aconseguir ser durant molt temps el tercer joc més venut de la saga Super Mario, superat només per l’original Super Mario Bros. i Super Mario World.

La seva història, sense històries

Tot i que al joc només s’hi mostren quatre pinzellades del que és la història en si, segons fonts oficials aquesta es desenvolupa al regne de Sarasaland, dividit en quatre regions (Birabuto, Muda, Easton i Chai). Quan arriba l’extraterrestre Tatanga al regne, els habitants són hipnotitzats. Tot seguit, aquest rapta la princesa Daisy per casar-se amb ella. Aquí és on Mario, seguint el clixé clàssic, es disposa a rescatar la princesa viatjant per les diferents zones del regne, derrotant a tres enemics finals de fase. Finalment, Mario es troba amb Tatanga als cels de la regió de Chai, derrotant-lo i rescatant la princesa Daisy. Tot i la innovació que va suposar (aspecte del qual es parlarà tot seguit), peca de continuista, transmetent i narrant els mateixos fets que en jocs anteriors (i posteriors, no ho dubteu) però “maquillats” per a evitar que es pugui realitzar una odiosa comparació directa.

Caminates, salts, submarins i avions

Si per alguna cosa es caracteritza aquesta aventura és per la seva inclusió d’elements que impactaren a tot tipus de jugadors. Si bé s’inicia el joc amb el clàssic Mario anant “a peu”, saltant, aconseguint monedes i ítems i derrotant enemics (curiositat: la famosa “flor de foc” va ser substituïda per l’anomenada “superball” -si, com a Pokémon-, que al llançar-la rebotava per la pantalla i tenia un “tíming” de llançament més llarg i difícil degut al seu retard, l’únic joc de Mario on es troba aquesta característica), ben aviat el jugador es trobarà dins un submarí disparant míssils contra enemics i roques. I, més endavant, sobre un avió per tal d’acabar amb l’enemic final. Avui dia pot semblar un element molt bàsic, però penseu que es venia d’una època en la que els jocs de Mario s’havien “enquistat” dins unes característiques específiques i trobar-se amb aquestes novetats suposaren un punt d’inflexió total per a les entregues posteriors, havent d’exprimir totes les possibilitats per tal de sorprendre al jugador.

La varietat d’enemics és un dels punts més forts de la història: en total, comptant els enemics de final de fase, ens trobem davant d’uns 30 dissenys diferents, una absoluta bogeria per l’època. Cadascun, per suposat, amb els seus moviments, característiques i atacs personals.

No hi ha gaires més elements jugables a destacar. Els més importants són, per exemple, que les famoses tortugues (Koopa) plantaven una bomba al ser xafades per Mario (provocant un extra en la dificultat), que l’acció continua al rebre mal o recollir un objecte especial (la pantalla no es queda “estàtica”), l’existència de les famoses “pantalles de bonus” a l’acabar una fase (si en comptes de sortir d’aquesta per la porta predeterminada es sortia per una situada en un punt de difícil accés, es podien aconseguir vides extra), i que al superar el joc es desbloqueja un mode “difícil” (si ho podia ser més) on es permet seleccionar la fase a jugar un cop acabat. Ah, i la banda sonora. Sublim.

 

 

Al mateix nivell de “The Lost Levels”?

Els interessats en el món de Super Mario tindran constància de què parlo. The Lost Levels: aquell joc de la saga que, tres anys enrere del llançament oficial de Super Mario Land, va trencar tantes consoles al ser llançades contra el terra, i que no va veure la llum al nostre territori per ser massa difícil. I ens planten “Super Mario Land” sense cap mena de remordiment. Molt original. Super Mario Land destaca per una corba de dificultat que es dispara dràsticament a l’acabar la segona regió: aquí és quan es torna gairebé impossible si no s’és un mestre plataformer. Els controls no ajuden: si no es premen els botons correctament i al moment adequat, els salts, per exemple, es transformen en un bot ridícul que ens precipita al buit o ens deixa “venuts” davant els enemics. L’únic moment en què aquests responen a la perfecció és en les fases de conducció del submarí i l’avió. Els enemics tampoc ens posaran les coses fàcils: alguns, al derrotar-los, ens deixen un regal en forma de bomba; uns altres ens segueixen per tota la pantalla de forma incansable mentre esquivem tot tipus de perills vinguts de les altures del cel i de les profunditats de l’infern; els de més enllà apareixen de cop i ens obliguen a reiniciar la fase; i un llarg etcètera.

Aquesta dificultat compensa la seva duració: amb una mica de paciència, sang freda i habilitat, amb 13 minuts es supera el joc. Hi ha una característica que allarga la seva vida: la inexistència de la possibilitat de guardar la partida. Si es vol arribar a salvar a Daisy, s’ha de fer de cop o morir en l’intent, tornant a començar pel nivell 1-1. Una característica frustrant però que obliga al jugador a conèixer a la perfecció els “tempos” de totes les accions, tant els moviments dels enemics com dels elements de l’escenari amb els que interactuar. I no resulta gens fàcil. Aquest aspecte és el que desmereix tot el conjunt, però a l’hora li dóna un toc de “repte” que agradarà a tots aquells que es creguin que han provat tots els estils de plataformes existents.