Retornem a l’època on ser fan de Nintendo i tenir una Gameboy Advance (abans de l’aparició de Nintendo DS) significava estar obert a un món inabastable d’experiències jugables en mode portàtil. Al 2004, època en la que a la portàtil “semi-retro” de la gran N en aquell moment li quedaven quatre telenotícies, aquesta havia vist absolutament de tot, ja fos en forma de jocs o d’estranys perifèrics que, per ser sincer, i per sort, van ser menys estrambòtics que els que va tenir la Gameboy “a seques” (us imagineu una màquina de cosir controlada per una Gameboy “clàssica”? Doncs va ser possible!).
L’Advance va gaudir d’un dispositiu triangular de color blau amb dos “extensions” a banda dreta i esquerra que servia per connectar la consola a la Gamecube i utilitzar-la com a comandament; un “grip” amb un tros de plàstic més gran que la pròpia consola a la banda inferior que servia com a “rumble pack“; i sí, per molt que us costi de creure…fins i tot d’un aparell per a diabètics/es que permetia desbloquejar certs jocs si els nivells de glucosa en sang es mantenien estables (no és broma, ho juro. Gluco Boy. Busqueu-ho), entre d’altres.
Aquesta “febre perifèrica” va arribar a incorporar-se fins i tot als propis cartutxos dels videojocs. Si alguna cosa m’apassiona d’aquella època (com si estigués parlant de fa tres segles i “total” fa 14 anys) és que la imaginació fluïa d’una forma admirable. I, per mi, el màxim exponent en quan a explotació de les característiques jugables va ser una obra a la que li tinc un respecte massa profund: el desprestigiat i estimat a parts iguals per la comunitat Yoshi’s Universal Gravitation o, com el coneixeran mitja comunitat de “gamers retro” americans i japonesos, Yoshi Topsy-Turvy. Pareu atenció al que us explicaré perquè us fareu creus de que una consola com la Gameboy Advance incorporés controls i tecnologies, ni que fos de forma “indirecta”, que començaríem a veure a la Nintendo 3DS i a la Wii.
La història de Nintendo 64 es “repeteix”
Hi va haver una època on Bowser va ser l’enemic número 1 de Yoshi, en comptes de Namek, com ha anat ocorrent des dels jocs posteriors. D’aquesta forma, Yoshi’s Universal Gravitation ens explica com el “pare de tots els Koopa” transforma l’Illa de Yoshi en un llibre gràcies al poder d’un llibre màgic, despertant la ira de Hongo, l’esperit guardià d’aquelles llunyanes terres. Fent pinya amb l’adorable dragonet verd, decideixen capturar a Bowser a l’última pàgina del llibre per així retornar el territori a la normalitat. Però com que Hongo ha quedat també capturat entre les pàgines, l’esperit del llibre s’apareix en forma física i, demanant disculpes per la problemàtica causada, atorga a Yoshi el poder de moure els objectes alterant les lleis de la gravetat per poder plantar cara a tots els perills que se li encarin en el camí de recuperar la pau de la seva estimada illa, derrotant a la resta d’esperits que custodien, recelosos, els capítols del “llibre protagonista”.
Per als erudits/es en els jocs de Yoshi, aquesta trama us sonarà bastant. Efectivament: és molt semblant a la història de Yoshi’s Story, de Nintendo 64, però sense els “Baby Yoshi” i tota la trama del Super Happy Tree protagonitzada per Baby Bowser. A més a més, les fases estan totalment renovades (sent molt més llarg el joc de la portàtil que el de la de sobretaula) i la utilització del “rumble pack” es substitueix pel “gros” del joc de Gameboy Advance en si: el dispositiu de detecció de moviment, del que més endavant en tindríem una versió millorada a les consoles posteriors que s’anomenaria Giroscopi.
Tot s’enllaça a la perfecció
Salta a la vista que ens trobem amb un títol que mescla l’essència dels Yoshi’s “2D” i un estil visual dels escenaris que recorda molt als Paper Mario. Tot plegat fa un conjunt molt interessant i agradable per a qualsevol que s’enfronti al repte que proposa Yoshi’s Universal Gravitation. A més, la banda sonora i els efectes de so són d’aquells que, a poc que els escoltis, et transportaran d’immediat cap a l’aventura en qüestió, una sensació molt buscada avui dia i que pocs jocs aconsegueixen.
L’interessant, realment, són els controls. Amb “B” farem saltar a Yoshi, amb la “A” aquest traurà la llengua i inclinant la consola a banda dreta i esquerra mourem els escenaris, provocant un seguit de reaccions com ara que es despleguin alguns trossos de terra per arribar a zones inexplorades, balancejos de pènduls gegants, moviments de pedres per destruir una gran quantitat d’enemics o fins i tot moure al propi Yoshi transformat en medis de transport tant poc comuns com un globus aerostàtic. Així, llegit, pot semblar tot molt confús, però animo a tothom a viure-ho: és un joc que el podeu trobar bastant barat a qualsevol pàgina de compra-venta i us asseguro que us causarà tal grau de diversió i satisfacció que no l’oblidareu mai. Al tràiler japonès del joc teniu l’exemple més clar de com funciona tot plegat:
La duració del títol és molt relativa. Sí que la dificultat (que ve donada sobretot per la nostra facilitat de jugar amb la gravetat) a l’hora de “quadrar” el moviment amb la gravetat porta molt del pes de cara a estirar la història, però l’interessant vindrà gràcies a l’habilitat del jugador/a a l’hora d’adquirir totes les monedes i globus dels escenaris, que seran vitals si volem desbloquejar fases “extra” i secretes que complementaran cada “capítol” del joc. Aquestes noves fases són com missions que ens obligaran a explotar les funcionalitats del cartutx i de l’aventura. A més a més, l’escassetat de les vides de Yoshi (que són molt difícils d’aconseguir) no ens permetrà cometre ni un sol error. Si completeu les fases “extra” a la perfecció, al final de cadascuna d’elles podreu accedir a una “ruleta” per augmentar el vostre comptador de vides. No us feu il·lusions: l’esperit guardià del llibre és un “troll” en potència. Ja descobrireu el perquè.
En definitiva, tots els elements s’uneixen a la perfecció i originen un conjunt molt agradable a tots els nivells. No causa frustració, al contrari, t’enganxa per algun costat o per algun altre i es converteix, inexplicablement, en un títol molt estimat que els que l’hagueu jugat al seu moment segurament recordareu amb una gran rialla a la cara. I aquest fet és el que realment importa en un joc “retro”.