[ESPECIAL] Supervivivència “retro” en temps de crisi

 

Els i les “puristes” que en ple segle XXI us continuï apassionant el món dels videojocs d’anteriors generacions ho tindreu present, però per la resta, potser no sabreu que el tema dels jocs “retro”, a dia que passa, dia que s’està convertint en una font d’especulació, sobre-costos i, perquè no dir-ho, una estafa difícil de suportar o de conviure-hi per als/les que hem fet dels píxels gegants una forma de vida i ens agrada col·leccionar les aventures en format físic que temps enrere ens van treure i donar hores i hores davant una petita o mitjana pantalla. Només us cal fer una ràpida visita a botigues físiques/en línia o plataformes semblants que disposin de cartutxos o perifèrics anteriors a la generació actual per adonar-vos de que aquell joc que la vostra família us va regalar juntament amb la vostra primera consola o aquella aventura que jugàveu amb els vostres parents o amics al pati de l’escola quan éreu petits/es triplica o està disponible només a canvi d’un ronyó respecte el preu original “en pessetes”.

Sense entrar en detalls com ara el “per què” d’aquests sobre-costos (al menys de moment), l’estat dels productes, el canvi de moneda, les despeses d’enviament i les taxes d’importació i altres elements que donarien per un altre especial, és cert que a molts/es de nosaltres ens costa arribar a determinats articles, sobretot pel tema econòmic i per l’aprofitament especulatiu generalitzat (a part de pel moment social actual). Amb aquest especial us volem oferir una espècie de “guia de supervivència” per quan us vulgueu treure l’espina d’adquirir quelcom retro però la butxaca us ho impedeixi per determinades raons o situacions. Vagi per davant que, en la majoria de les ocasions, haurem de deixar de banda els possibles prejudicis que tinguem sobre l’originalitat dels elements per donar pas a curiositats molt originals de les que, això sí, us assegurem que a la llarga li acabareu agafant el gust.

 

1. Busca, espera, busca, espera,…

 

El mètode clàssic i el que tothom acostuma a seguir en algun moment o altre de la seva vida o fins i tot de forma contínua sense travessar la resta de situacions. Simplement, es tracta de passar-se hores i hores buscant, remenant i mirant per les botigues de segona mà o cadenes de videojocs que disposin d’elements “retro” fins a trobar algun element a preu acceptable. No té més misteri. La versió “digital” passa per fer exactament el mateix, però observant els portals de compra-venta a l’espera de la ganga adequada. Aquest consell, lògicament, és per les persones amb molta, molta paciència, perquè poden passar molts mesos o fins i tot anys fins a aconseguir el que realment un desitja de veritat, però la insistència és la clau i, normalment, sempre s’acaben trobant coses molt interessants sense perjudicar greument la Visa.

Un punt important d’aquest mètode és la comparació de preus respecte el que s’ha venut anteriorment o les fluctuacions de preu del producte escollit per així evitar pagar de més. Ebay (i totes les seves “variants” continentals) acostuma a ser un lloc interessant per ordenar la cerca dels productes segons els “articles venuts” i poder tenir una referència de a quan s’està venent. El portal Price Charting també ens pot ajudar per veure l’evolució del preu d’un determinat element, ja sigui a l’alça, a la baixa o es mantingui proporcional al pas del temps.

 

 

2. Per què PAL si estem totalment globalitzats?

 

Cada territori té un format de codificació específic pels jocs de les consoles, normalment designat pel sistema de codificació utilitzat en la transmissió de senyals de televisió analògica en color. A Estats Units tenen l’anomenat “NTSC” (National Television System Committee), a Rússia, França i a determinades zones d’Àfrica tenen el “SECAM” (Séquentiel Couleur à Mémoire) i de forma gairebé generalitzada a la resta del món tenim el “PAL” (Phase Alternating Line). Lògicament, cada territori s’ha encarregat i s’encarrega de la distribució d’una aventura de forma autònoma tot i que les “ordres” provinguin d’una seu situada en una localització concreta, pel que en moltes ocasions hi ha diferències extremadament notables entre el mateix joc però llançat en territoris diferents, ja sigui pel “box art”, pel propi contingut de l’aventura o fins i tot versions diferents dins una mateixa zona.

Avui dia, es considera que determinats formats dels cartutxos tenen més “valor” que uns altres pel fet de “la raresa” de la zona on es van llançar (a més ventes o disponibilitat en un territori, per molt estrany que sigui un joc, menys “valor” tindrà), ergo sobre-cost total. I sorpresa: les versions PAL acostumen a ser les més especulades (sempre hi ha de tot, mireu la imatge que acompanya aquest paràgraf), i és per aquest motiu que hi ha molta gent que només vol aquestes versions. Per sort, la màgia del món de l’entreteniment ens ha ofert el “region free”, i hi molts dispositius ens permeten inserir cartutxos o CD de qualsevol regió i fer-los funcionar sense problema. Si som una mica més “deixats/des” en aquest tema, podem recórrer a l’exportació i estalviar-nos una gran quantitat de diners a l’hora d’obtenir un element “retro”, ja siguin consoles (tenint sempre en ment que n’hi ha que només permeten la reproducció de les aventures d’un determinat territori) o jocs. Per exemple, si busquem el Super Mario Land per a Gameboy en format PAL, ens trobem que el “cartutxo pelat” val uns 15 euros de mitjana, però si busquem la versió japonesa, baixem als 8 o 9 euros, i fins i tot ens trobem ventes del joc complet a molt bon preu. Tot és qüestió de gustos o de formes de viure el món retro.

 

 

3. Compra, ven o intercanvia

 

A mesura que anem plasmant tècniques d’estalvi, es va notant com la butxaca “apreta” més i s’ha de recórrer a estratègies més imaginatives. El punt tres parteix dels dos anteriors i, bàsicament, es tracta de fer de comerciant autònom/a. Podem obtenir elements molt barats i “revendre’ls” sense arribar a l’especulació per tal de tenir una mica més d’ingressos i així poder pujar el nivell de les nostres compres, i o bé no fer parar la roda de l’economia o obtenir finalment aquella aventura que sempre hem volgut tenir en perfecte estat a la nostra col·lecció personal després d’una dura tasca de cerca i obtenció de diners. Sempre i quan no es duguin a terme pràctiques abusives, és una forma totalment respectable de fluir en la vessant econòmica i personal del món retro i en els últims temps aquest mètode s’està estenent de forma considerable, degut sobretot al “boom” actual d’aquest aspecte i la introducció de persones més joves a les aventures de fa dècades.

 

4. Reproduccions: plàstic i “xips” a prova de crisis

 

Tenim un joc en ment. Hem entrar a Google i hem vist que, a part d’estar considerat una raresa, com a tal està dràsticament especulat i el seu preu s’escapa de les possibilitats de la majoria de la societat excepte per aquells/es que fumen puros encesos amb bitllets de 500. I tot i estar durant mesos cercant a botigues físiques i digitals de compra-venta, ja siguin d’aquí o d’altres territoris, no hi ha hagut sort, i el preu continua pujant i pujant sense fi, igual que les nostres ganes de gaudir d’aquella aventura en format físic. Doncs la solució passa per dos vessants: l’emulació o la compra de cartutxos “repro”.

Sí, és totalment il·legal, però pensem que no tothom té a l’abast les possibilitats de la resta, ja sigui en termes de diners o de moviment i contactes. Actualment, tenim una gran quantitat de dispositius i mètodes que, amb la combinació de targetes SD, programes informàtics realitzats per i per la comunitat i el “codi font” dels jocs originals, ens permeten jugar a tot tipus de jocs sense la necessitat de sofrir un impacte econòmic elevat en la nostra economia. D’opcions, infinites, i algunes, per surrealista que sembli, més cares que un joc original, que van des de les clàssiques “Revolution 4” que fins i tot venien a les botigues de barri, fins a la col·lecció de flashcards “Everdrive“, passant per curiositats com la EZFlash o tot tipus de “flashcards” clòniques de les “originals”.

 

 

Però i si cerquem alguna cosa no tant allunyada de la “sensació cartutx”? Des de la mare Xina ens arriben les reproduccions dels jocs originals a un preu al que pot arribar tothom (una mitjana de 5-6 euros per unitat, depenent de la plataforma), però clar, no destaquen, ni molt menys, per la seva qualitat de materials. Si bé la majoria de les vegades seran elements totalment funcionals, amb el pas del temps poden arribar les falles de reproducció, el trencament de la part exterior del cartutx o, simplement, que deixin de funcionar de forma sobtada, cosa que no passa amb els productes autèntics.

Sempre i quan siguem conscients de què estem comprant i el seu impacte en la indústria, no hi ha d’haver cap tipus de problema moral, ni de cara a nosaltres mateixos/es, ni de cara al món del col·leccionisme i de tots/es els/les usuaris/es que el formen. Aliexpress és la pàgina de referència en aquest àmbit i val la pena fer-hi una ullada només per simple curiositat. Atenció perquè els cartutxos “150 in 1”, si bé pugen una mica més de preu respecte els que només tenen un joc “dins”, ens ofereixen “hackroms” variats de dubtosa qualitat.

 

 

5. Consoles multijocs i curiositats per l’estil

 

Es pot combinar sense cap mena de problema l’obtenir elements no originals i autèntics si així es desitja, i us assegurem que la gent s’ha inventat coses i perifèrics tant curiosos, originals i surrealistes a la vegada que és un món en si mateix del que és recomanable investigar per passar l’estona per pura diversió. Només cal que les empreses treguin al mercat algun element per a que al cap d’ “x” temps aparegui el seu “clon” xinès en alguna plataforma, en algunes ocasions modificat de forma extrema o amb funcionalitats totalment diferents.

D’aquesta forma, tenim a la nostra disposició consoles “clon” que ja incorporen alguns jocs dins la seva memòria a canvi d’un preu més que raonable (com l’anomenada Coolbaby), o ens en podem anar a per alguna cosa més “premium” i molt a l’alça degut a l’acceptació comunitària que emula ROMs des de NES fins a Gameboy i recreatives (la grandiosa Bittboy, per exemple). Fins i tot disposem de perifèrics que ens permeten jugar de forma portàtil a aventures retro només disponibles en consoles de sobretaula o algunes altres que permeten introduir fins a deu tipus de cartutxos de plataformes diferents en un sol element. Altra vegada, només cal buscar “consola retro” a Aliexpress i obrir-se a tot un món de possibilitats.

 

 

6. Plataformes de venda de jocs digitals

 

Quan tot falla, sempre queda una opció: utilitzar Steam, Indiegala, Humble Bundle, i un llarg etcètera de pàgines i plataformes de venda de claus de jocs per poder jugar sense gastar-se gairebé res. A més, si aprofitem ofertes, packs o regals, ens podem emportar autèntiques gangues (ja siguin retro o no) que, físicament, ens costarien una gran part del sou mensual. El problema, suposo que ja el sabeu: als i les col·leccionistes i amants dels jocs “retro” no els tira massa el fet de “no tenir res físic” per tal de reviure les aventures més clàssiques. També hi ha l’opció d’utilitzar les pròpies botigues online de les companyies més grans del món dels videojocs (Nintendo, Sony, Microsoft,…) i així obtenir jocs per a les mateixes plataformes a preu reduït, però clar, tenim el mateix problema que amb l’anteriorment comentat. Tot i així, sempre és una estratègia i possibilitat a tenir en compte quan la butxaca estigui més buida del compte i vulguem fer unes partides a costa de no sacrificar la nostra estabilitat econòmica.

 

 

Cal dir, a mode de conclusió, que aquesta “guia” cada cop potser haurà de ser de consulta més freqüent. El “boom” retro que va començar amb el canvi de mil·leni i el sorgiment dels “remakes” cada cop anirà més a l’alça degut a l’inevitable pas del temps. Per sort, coexisteixen varis tipus de jugadors/es que permetran mantenir una mica estable aquest món: els/les de sempre (que es basen en la nostàlgia, que tracten els elements com a relíquies i com a quelcom que escasseja, amb la inevitable necessitat de tenir les coses en físic per possibilitat de desaparició) i els de segona onada. I és en aquest punt on la història s’està i es continuarà complicant.

Els i les joves es van ficant en el món retro (normalment, són la “generació Playstation 1”) i, per sort o per desgràcia, es mouen per moda, curiositat i per “fardar”, amb una gran influència dels mitjans i sense res de nostàlgia ni basant-se en la qualitat. I si bé hi ha jugadors/es de la “nova onada” que en un futur es convertiran en apassionats/des del retro, una part considerable estaran basats/des en el negoci pur i dur, només veient el valor econòmic dels elements i als/les quals no els agraden els videojocs ni hi tenen passió. Només es mouen per la demanda dels jocs escassos i difícils de trobar i aprofitant-se de la situació (sí, el que s’anomena “especulació”).

Això sempre existirà, i si bé hi ha gent que es mou pels tres “sectors” o tenen més predilecció per un que per un altre, és el que poc a poc està complicant el poder trobar jocs clàssics a bon preu siguin quins siguin i s’hagin de recórrer a altres estratègies com les proposades en aquest article. Esperem, però, que al menys la situació actual s’estabilitzi per molts anys i tots/es els/les interessats/des trobeu el que busqueu sense les complicacions imposades per terceres persones i, possiblement, alienes a l’apassionant món dels videojocs.