Transcorrien els anys vuitanta. La indústria dels videojocs just acabava de començar i evolucionava poc a poc. Dins d’aquesta hi havia un gènere que regnava: el shoot’em up. Amb els anys el gènere millorava i es refinava, i apareixerien molts “sub-gèneres” de la branca principal. El shoot’em up va gaudir d’una època daurada on van ser els reis del sector. Malauradament el temps va passar i altres el van destronar…
 
Amb el pas del temps va haver-hi un ressorgiment dels shoot’em up gràcies a una de les “branques” abans esmentades: el Bullet Hell. Ikaruga, principal abanderat d’aquest estil, va néixer i va donar un cop a la taula. El sector, un cop més, va posar els ulls sobre aquest, però va ser foc d’encenalls. Japó va gaudir de grans títols (sobretot a les sales d’Arcade) com ara Don Pachi, Akai Katana i/o Death Smiles, entre altres. Aquests títols van ser d’ajuda perquè les desenvolupadores “indie” comencessin a crear jocs per antics sistemes com Dreamcast (Ghost Blade, Sturmwind), Neo Geo (Last Hope), etc., i van aconseguir fer-se un forat a Steam i a les diferents tendes digitals de Wii U, PlayStation 4, Xbox One i Nintendo Switch.
 

 

Un estudi petit però valent

 
FullBlast és un joc desenvolupat per l’estudi Ufo Crash Games constituït només per dues persones, el programador Alejandro Pérez Pérez i cofundador de Ufo Crash Games, i Tucho Fernández Calo, artista 3D i també cofundador de Ufo Crash Games. Títol distribuït per Ratalaika Games, Fullblast va arribar a l’eShop de Nintendo Wii U l’any 2016 com també a Steam, però ara tenim la sort de poder-lo gaudir a la nostra videoconsola híbrida preferida, Nintendo Switch.
 
Abans d’encetar l’anàlisi, primer cal dir que ens trobem amb un joc en el qual es nota la passió que li van posar els desenvolupadors degut a l’amor incondicional pel gènere d’aquest, i és que tenim davant nostre un Bullet Hell però molt accessible on podrà introduir-se qualsevol jugador/a, sigui amant o no del gènere. Així que, gent, si mai heu volgut endinsar-vos als “shoot’em ups”, aquesta és una bona oportunitat. Amb FullBlast us podreu enganxar al gènere, però també us diré que si penseu que això serà un passeig, no us amoïneu, ja que comptem amb un nivell de dificultat més exigent pels/les jugadors/es més experimentats/des i així també en pugueu gaudir. Abans que res m’agradaria fer constar que encara que tingui una estructura de Bullet Hell tampoc n’és un a l’ús, però no per això és pitjor joc.
 

Estètica dels vuitanta millorada.


 

Tornen els shooters de l’època

 
El títol ens transporta als shoot’em ups dels anys 80-90, un shooter en scroll vertical amb una premissa bàsica de l’època (per fer-vos una idea, semblant a Robo Aleste, Dragon Saber, etc.): uns alienígenes han arribat a la Terra i volen apropiar-se d’ella sigui com sigui, però allà estarem nosaltres per defensar el globus. Per tal de convertir-nos en l’escut del planeta blau, comptarem amb la nostra nau espacial, però no estarem sols/es, ja que si necessitem un cop de mà també podrem comptar amb l’ajuda d’un amic/ga amb el multi jugador local. Lluitarem contra uns alienígenes/paràsits que utilitzaran totes les estratagemes possibles per apoderar-se del control de la Terra (controlant mentalment als nostres aliats, succionant l’energia del planeta mitjançant baines o apropiant-se dels oceans, per exemple, d’entre un llarg etcètera).
 
Potser visualment no és una cap proesa, però tampoc és necessari i tampoc ho cerca. Davant nostre ens trobarem amb un joc 2.5D, és a dir, tot modelatge en 3D però fent-ho servir com si fossin 2D, (aprofito per dir-vos que la marquesina que han introduït a l’estil arcade, així com la GUI, estan realment ben fetes i són molt 80’s), sistemes de partícules recreades a la perfecció… Pot ser que el que més desquadra siguin els “BOOMS”, sigui per la tipografia o per l’explosió, però no acaben d’anar lligats amb la resta d’elements. Al llarg dels 12 capítols que trobem tindrem diferents enemics ben dissenyats però que es quedaran escassos i en tindrem ganes de més. La seva recreació és interessant i ens porten a recordar les reminiscències dels SHMUPS antics, a l’igual que els seus protagonistes, enemics, bosses,… Un conjunt sublim.
 

Els tentacles del Boss final seran durs de pelar…


 
En cada inici de la missió, així com en la finalització d’aquestes, tindrem una conversa amb el nostre comandant on posarem cara i ulls al nostre personatge i al comandant en qüestió. El joc ho aconseguirà mitjançant unes il·lustracions més que correctes, on l’únic problema que hi vaig trobar, i segurament si hi jugueu vosaltres també ho veureu, serà la repetició de les converses entre aquests. Les mecàniques del joc no són pas innovadores, però tampoc ho pretenen ser. No ens trobem dins de cap joc pretensiós i això li donarà un bon ús dels comandaments, arribant a ser perfectes en quant la seva jugabilitat i donant plaer, al moure’s per la pantalla, disparar i tirant les bombes contra els enemics.
 

No defalliu en cap moment o us convertireu en pols.


 

Un legat instrumental

 
Davant se’ns planta una BSO que parteix del heavy metal. Als anys vuitanta i noranta molts videojocs comptaven amb una banda sonora on el heavy era el seu estàndard. Shoot’em ups com ara Lords of Thunder, Thunder Cross i molts més eren acompanyats per acords i solos de guitarra que no tenien res a envejar al panorama musical de l’època. FullBlast en fa ús que frega l’excel·lència, comptant amb una bona banda sonora que ens acompanyarà al llarg de tot el nostre pas pel videojoc.
 
Per contra, hem de pensar que és un Shoot’em up, i que la seva durada és més aviat curta. El podrem finalitzar al cap de dues o quatre hores, però els desenvolupadors han volgut posar-nos a prova mitjançant un sistema d’assoliments per dotar al videojoc de més vida, on aconseguir finalitzar-lo amb dificultat difícil es convertirà en un tot un repte pels jugadors i jugadores que li vulguin donar una més que recomanada oportunitat.
 
 

 

  • Entreteniment assegurat de principi a fi.
  • La banda sonora, que ens transportarà a altres shoot’em ups dels anys vuitanta.
  • El multi jugador local farà que passem una bona estona amb la millor companyia.
  • El disseny artístic del títol és rodó, sobretot amb els diferents enemics finals.

 
 

 

  • La varietat de dissenys és escassa i trobarem a faltar més estils d’enemics.
  • Les converses amb el nostre comandant, que són absolutament repetitives.