Si, a tu, navegant anònim/a que has arribat a aquesta pàgina perquè has volgut (no perquè t’hi haguem obligat en cap moment), et pregunto: quantes vegades has volgut mirar un vídeo en el que la imatge “thumbnail” (les imatges estàtiques i en miniatura que apareixen abans de fer clic al botó de reproducció d’un vídeo) t’interessava i a l’iniciar l’acció ha sigut una cosa totalment aleatòria que no volies veure? Quantes vegades t’has trobat algun “tuit” que anunciava quelcom misteriós però suculent d’algun tema del teu gust i a l’entrar dins la notícia no era res més que un seguit d’idees infantiloides resumides amb la capacitat mental d’un colom? Em podries enumerar en quantes ocasions has observat per la xarxa continguts amb el títol “NO CREERÁS LO QUE PASÓ A CONTINUACIÓN”, per exemple, o “HICE ESTO Y NO ME LO ESPERABA, OMG LOL”, i hi has acabant entrant per observar un conjunt lamentable i sense sentit? I, ja anat més al tema que m’agradaria tractar: a que més d’una vegada has fet “clic” en algun enllaç de webs “especialitzades” que, a través de rumors portats a l’extrem o imatges modificades, t’han portat a la seva pàgina i t’has trobat amb el “no-res” més absolut? Si, com tots/es nosaltres, has viscut alguna d’aquestes situacions (si em comenteu que no, us faig una estàtua de bronze al mig de la plaça principal d’on visqueu), sigues benvingut/da al món del “clickbait” i de la mare que el va poder p*rir.

 

El noble art de persuadir a l’usuari/a

 

Segurament, ja sabreu a què em refereixo, però no tothom sap que aquest contingut “brossa” que apareix amagat darrere d’un innocent enllaç, imatge o botó té un nom tècnic i una explicació de perquè s’utilitza tant (sobretot aquesta última dècada, amb el “boom” de les noves tecnologies i les xarxes socials). Anem a adquirir una mica de coneixement informàtic, va. La definició formal de “clickbait” és que “consisteix en mostrar una notícia o titular (a través d’una xarxa social, per exemple) impactant o ambigu per guanyar l’atenció dels usuaris i per tant generar una nova visita a un lloc web. Quan l’usuari entra al lloc on la notícia es desenvolupa, el que trobarà és contingut de mala qualitat o fins i tot fals“. Però la cosa no s’estanca a les notícies: s’expandeix cap a les pantalles emergents, els mòduls de notícies de les pàgines, anuncis, i un etcètera massa llarg. A més, les ments darrere aquesta mala pràctica saben que “titular llarg i verídic = pèrdua d’interés per l’usuari“, pel que es recorre al “títular curt, fals i morbós = èxit assegurat“.

La mostra d’això és fàcil d’especificar: en les últimes hores, quans “titulars” heu vist per les xarxes socials que combinen paraules d’intencionalitat sexual / sensual i acabant amb la frase “…fent això” o “…i va passar el que no us espereu“? Menys de 3 o 4, ho dubto. Aquest és l’exemple més primari i rastrer que es pot utilitzar, però n’és la definició perfecta: “Aquesta model penja una foto així a Instagram i la xarxa bull“. Tota la maquinària capta-clics es posa en marxa, i funciona amb un èxit aclaparador. I de bullir, només bull el caldo de la sopa que m’estic fent per sopar.

La finalitat? Fàcil: “Les empreses o persones que desenvolupen clickbait busquen generar trànsit al seu lloc web. Possiblement moltes persones facin clic en anuncis amb titulars com aquests, però la mala notícia per als que desenvolupen clickbait, és que tot i generar trànsit al web, això no assegura un bon posicionament en els resultats de Google, ja que el que el cercador tracta de potenciar és informació rellevant o que aporti valor a l’usuari”. És a dir, a més visites, més ingressos. Es prefereix guanyar en visites i en ingressos que en qualitat de contingut i posicionament a la xarxa. Lògic i normal, però lamentable per a l’usuari/a final.

 

 

 

“Fake News” sobre videojocs i “clickbait”? Oh, si.

 

Sabeu perfectament que el món dels videojocs és un territori de “leaks” (filtracions), rumors, opinions i “elements no verificats” continus i sense fi. Dia rere dia, a les nostres NTHNews, per exemple, us oferim algun tipus de contingut que no ha estat confirmat de forma oficial i que, en ocasions, pel renom de l’element implicat la cosa se’n va de mare als pocs minuts de que el rumor hagi cobrat una mica de protagonisme, sobretot a través de les xarxes socials (on qualsevol pot adoptar la personalitat d’algú altre i conèixer “de tot abans de que ocorri”). Això ho provoca sobretot el fenòmen “fan”, propiciant que aquesta societat gairebé mística sigui una presa massa fàcil per al “clickbait”. I nosaltres, per sort o per desgràcia, som uns/es quants/es els/les que intentem mirar a veure quina notícia us pot ser d’interés per tal de penjar-la i que pogueu obtenir una informació de qualitat, triant i seleccionant la “púrria” del bon contingut, però es que les comunitats estatals i mundials que ens multipliquen per “over 9000” la importància i el renom ho ignoren d’una forma terriblement descarada. Què passa? Que el renom el tenen fet, quan algú busca a Google certa notícia sobre videojocs són els que apareixen als primers resultats i tenen una comunitat a darrere que creuen i comparteixen (publicitat gratis, tu!) tot el que surti de les mans i els teclats dels seus membres per molt ridícul que sigui. Només importen els diners. De la ignorància humana en farem calers, i part dels seus beneficis provenen de la necessitat de saciar la notra innata curiositat

Si voleu acabar de llegir, us ho agraïré molt, però si voleu, feu la prova. Sortiu d’aquí, aneu al “timeline” de Twitter, al vostre tauler de Facebook, a les notícies d’Instagram,…i busqueu alguna pàgina “respectable” que es dediqui a informar sobre videojocs i a la que seguiu perquè us ho ha recomanat algun amic, o simplement fa anys que us agrada entrar-hi de tant en tant. Busqueu-ne una, la que més us cridi l’atenció. Potser aquella que fa un parell de dies va fer trontollar el món de Nintendo que afirmava que ja es coneixia la data de llançament de Metroid Prime 4 (que, a part de resultar falsa, possiblement ja no la trobareu, com m’ha passat a mi: algunes pàgines van eliminar la notícia després de rebre milions de clics. D’altres, simplement, li van canviar el nom al titular i van fer un “copia-enganxa” de qualsevol altra cosa dins el cos de la notícia en si per a cobrir la seva lamentable pràctica). Entreu-hi. Quina extensió té? A que és una farsa com una casa? Tranquils/es, que també està estudiat, això: “Una notícia veritable ha de ser fins a 6 vegades més llarga que una falsa (per tal d’arribar a la mateixa audiència). Això indica que una “fake new” d’un sol paràgraf arriba ràpidament a determinada audiència, i que una veritable ha de ser molt més elaborada per aconseguir-la”.

 

Elliot Higgins, de Kings College Leon, va estudiar l’impacte d’una notícia falsa (lògicament, amb el seu “clickbait” inclòs) originalment penjada en forma de vídeo a Youtube. El resultat va ser aclaparador: es va expandir com la pólvora a més de 30 mitjans informatius diferents d’arreu del món. Lògicament, cada mitjà va aprofitar la tècnica “pesca-clics” per a captar una determinada audiència i obtenir “un bon tros del pastís”. I no, la notícia autèntica mai va existir. Va passar, passa i continuarà passant.

 

I doncs, com hi lluitem?

 

De cap forma. El “sensacionalisme” està massa ficat a la ment de la societat i el “morbo” és un instint misteriosament incontrolable que aflora cada vegada que els nostres ulls llegeixen quelcom incomplet, brut, rastrer, però que ens obliga a realitzar accions de forma incontrolada per tal de calmar la crida directa de la nostra ment. Penseu per vosaltres mateixos/es: a quina notícia faríeu clic més ràpid? A una que digui “FILTRADA LA DATA DE LLANÇAMENT DE SUPER SMASH. BROS PER A SWITCH” o a alguna que digui “Super Smash Bros. encara no té data de llançament, tot i els rumors”? Ja teniu la vostra resposta a aquest dilema.

La pràctica, la distinció, la selecció acurada i la contrastació d’informació serien les úniques pràctiques “pal·liatives” per al fenòmen, però a la velocitat que s’expandeix qualsevol paraula a través d’Internet, resulta molt difícil portar-ho a la realitat. Fa poc va sortir un estudi realitzat per investigadors del MIT en el que s’hi concloïa que les “fake news” es propaguen fins a un 70% més ràpid que les notícies autèntiques (el podeu llegir a l’enllaç anterior). El mitjà més utilitzat és Twitter, però la resta de xarxes i estructures estan gairebé al mateix nivell. I per què ocorre? Fàcil:  “En avaluar el contingut emocional dels tuits, van descobrir que les històries falses inspiraven temor, disgust i sorpresa en les respostes, mentre que les històries reals inspiraven anticipació, tristesa, alegria i confiança. En definitiva, es dispara la resposta emocional, sent més intensa en un tuit fals que en un de verdader”.

“Fake News” van de la mà amb el “clickbait”? No sempre, al menys pel que respecta el contingut de la notícia en si, però pel que fa als titulars…l’esperança és poca. Ha arribat un punt, però, que ja no importa res. “Benvinguts/des a la jungla”. I per favor, compartiu aquesta publicació dient que “A NINTENHYPE.CAT REGALEN UNA NINTENDO SWITCH D’OR. POT SER TEVA FENT CLIC AQUÍ. RT + MG“, i ficant l’enllaç cap a aquesta pàgina. Seria una bona forma de comprobar com de lluny pot arribar la falsedat humana.