Els jocs llançats a les consoles de Nintendo, més enllà del “producte 100% comercial” que la pròpia empresa sap que funcionarà sigui quin sigui el públic objectiu, viuen un moment molt, molt àlgid, especialment si ens referim a les aventures adultes, fosques, independents, d’un “temor psicològic” subtil però a la vegada descarat, amb un rerefons profund i filosòfic, on la principal protagonista resulta ser la suor freda i la necessitat de seguir endavant a base de tècniques i mecàniques “old school” mesclades amb noves invencions que, moltes vegades, s’escapen del propi surrealisme. Pot resultar estrany, però “la gran N” mai havia estat tant oberta com fins ara a rebre amb els braços oberts elements que incorporessin totes aquestes característiques a la vegada. Com a culminació màxima de la unió de les idees anteriorment comentades ens trobem Infernium, l’aventura desenvolupada per Carlos Coronado en col·laboració amb l’equip Undercoders. Tindreu el valor de crear i cercar el vostre propi camí dins un món governat pel desconeixement per tal de trobar la incòmoda veritat que us envolta sense ser-ne conscients? Descobrim-ho.

 

Amnèsia del record i de la mort en vida

 

Intentar pensar com començar a descriure el joc per a que us feu una idea del que ofereix és una tasca més complexa del que sembla. A l’iniciar l’aventura ens trobarem absolutament sols, amb una immensitat territorial a primera vista inabastable. La nostra única companyia serà un parell de missatges especificant els controls a utilitzar. I ja està. Res més. Una missió a complir en solitari, amb una absència total d’ajuda, sense motiu aparent i xafant les profunditats d’un infern surrealísticament terrestre. No farà falta avançar gaire per donar-se compte de que hi ha quelcom en tot aquest espai que no funciona com hauria de ser de forma natural: un neguiteig interior ens sacsejarà de forma implacable al realitzar els primers passos. Què és aquesta sensació? Perquè acabo de veure unes bombones d’oxigen al mig de la fi del món? Per què m’he d’escapar de tot això? Què és aquella figura que m’observa des de l’altra punta del pont? I, incrèduls/es, us hi atansareu, i arribarà la vostra primera mort.

Us costarà obrir els ulls després de veure l’últim segon de la vostra vida. I el paisatge no serà més amigable que el “real”: un passadís llarg, obscur, ple de grans esferes brillants envoltades per arrels sorgides de les profunditats de la foscor, amb un silenci que incita a la bogeria. Al fons d’aquest, una porta, tancada, que us farà pensar automàticament que és millor que segueixi tal com està. No us vindrà de gust explorar: buscareu la sortida com més aviat millor. Una estructura circular us barrarà els passos. Què passa si interactuo amb aquest cercle “aquelàrric” que emana pura mort del seu interior? La foscor us tornarà a engolir. I abans d’aparèixer com per art diví (o infernal) al lloc on havíeu iniciat l’aventura, d’entre la foscor observareu com una de les “esferes brillants” que us tranquilitzaven l’ànima a l’observar-les, ara no és més que una càpsula inútil, buida, transparent, sense vida. Tocarà intentar evitar l’ésser que ens ha tret la vida anteriorment i seguir avançant. No sabreu per quin motiu, però dins vostre sentireu la crida de la necessitat d’arribar al final. Costi el que costi i sacrificant el que s’hagi de sacrificar.

A grans trets, i sense ficar-me en el “lore” de l’aventura (que, al resultar tant extremadament filosòfic és obert a infinites interpretacions personals, tot i que la realitat sigui només una i la conegui només el propi desenvolupador), aquestes seran les sensacions que us trobareu a l’iniciar el joc per primera vegada. Però no us enganyaré: els sentiments de nervi, neguit, temor i, en definitiva, d’ofegament, cada cop aniran a més fins a convertir-se en una mescla de quelcom encara no definit que us mantindrà el batec del cor i les glàndules sudorípares en constant tensió. Si busqueu un repte a costa d’alertar el patiment, esteu d’enhorabona: benvinguts/des a Infernium.

 

Tots els ambients d’Infernium us acabaran resultant estranyament familiars. I pot ser que aquest fet acabi tenint explicació…

 

Bellesa infernal

 

Tot l’ambient està en pausa, calmat. Els elements, estructures i éssers que el poblen resten immòbils a la vista, a l’espera de “saltar” en quan fem un pas en fals. I això provoca que els dits se’ns engarrotin sobre els botons de la consola mentre, inevitablement, traguem saliva, amb els ulls com a plats i amb les parpelles petrificades: l’absència de “vida” per voluntat pròpia tensa l’usuari/a fins a un nivell difícil d’explicar. Tardareu una bona estona a adonar-vos de que esteu envoltats/des d’un paisatge bellíssim, sobretot perquè per sobre de la idea de “bellesa” n’hi predominen moltes d’altres de l’àmbit visual, sobretot, referides al surrealisme i a l’estructura abstracta del conjunt. Però quan us planteu al mig del no-res i se us ocorri mirar al vostre voltant, estareu atrapats/des pels gràfics fins que acabeu el joc, i Infernium s’acabarà convertint en un referent visual de cara a les vostres pròximes aventures “indie”… i fins i tot “triple A”. Absolutament tot gaudeix d’un detall i una cura a l’hora de plasmar com més profunda millor la realitat que no us farà plantejar-vos en cap moment el fet de que sigui un joc independent (és impossible posar un exemple que destaqui sobre l’altre: aigua, cel, terra, estructures,…tot està al mateix nivell). No m’estranya en absolut la inclusió d’un “Mode Fotografia” tant complet com ho podria ser una càmera fotogràfica professional. Al principi, insisteixo, no entendreu perquè un joc ha de tenir un mode per realitzar captures de pantalla amb opcions tant “fora d’ordre” del món digital com la profunditat de camp o la obturació, però poc a poc la idea se us farà menys estranya. Des del meu punt de vista, els gràfics segueixen una tendència a l’alça: comencen sent dignes i acaben sent un espectacle. Pot ser que estigui fet expressament? No ho dubto…

Menció especial, abans de canviar de tema, per a l’adaptació gràfica per a la Nintendo Switch. En el mode “dock” no hi ha diferència alguna amb les versions d’Steam o PS4, mentre que al mode “portàtil” de la consola s’utilitza la tècnica de “com més a prop, més detall”, però la diferència visual gràfica entre “lluny” i “a prop” és tant subtil que només es pot elogiar aquest gran “port”.

Tot aquest apartat visual el potencia la perfecta sincronització d’aquest amb el so ambiental de l’aventura. Si bé existeixen certes melodies en moments molt específics del desenvolupament, són els efectes de so els que porten tot el pes de la iniciativa transmitiva. No us enganyeu: el 90% dels calfreds i de les suors fredes de les que “gaudirem” seran culpa d’haver escoltat quelcom que no s’hauria d’haver escoltat en una determinada situació. Infernium juga perfectament amb el profund silenci i el trencament sobtat d’aquest, arribant a un punt en que tindrem desconfiança, fins i tot, del soroll dels nostres propis passos, perquè podria ser que s’interposessin sobre l’avís de quelcom perillós que ens estigués aguaitant a la propera cantonada. No ignoreu en cap moment les senyals auditives que se us proporcionen, provinguin d’algun element del que es pugui confiar o del “buit” amb una ànsia malaltissa de destrucció. Pot ser que en algun moment molt puntual es trobin a faltar algunes notes per oferir un impacte encara més brutal cap a la capacitat de mantenir la calma del/la jugador/a, però és un aspecte que a mi, personalment, no m’ha molestat en absolut. Els/les “puristes” dels jocs de “terror” (no sabria ben bé a quina categoria englobar aquesta aventura…a mig camí entre el “survival horror”, “puzles” i “aventura”? Cada qual que el defineixi com vulgui) crec que també podreu arribar a tenir aquesta sensació.

 

Si aquesta imatge us sembla de “poca qualitat visual”, espereu a avançar una mica més. La vista, al menys, no mata. O si…

 

 

Jugabilitat necessàriament imperfecta

 

Per moure’ns a través de les 17 zones diferents que podrem “visitar” durant el desenvolupament de l’aventura, no faran falta grans moviments ni tècniques extremadament elaborades. Amb els botons “R” i “ZR” controlarem la mà dreta (interactuar amb els objectes i llançar el teletransport, ja que no hi ha la disponibilitat de saltar, ni escalar, ni res per l’estil), amb “L” la mà esquerra (sempre i quan haguem trobat una habilitat que ens permeti utilitzar-la. Si no, allí es quedarà, de “decoració”), amb el “pad” esquerre controlarem el moviment del personatge i amb el “pad” dret la vista. Ja està, no té més. Amb el botó “-” entrarem dins el Mode Fotografia i amb el “+” tornarem al menú principal, d’on es poden configurar nombroses opcions, com la sensibilitat del moviment, el so,…Molt interessants, correctes, i sense aspirar a tenir opcions i elements que li són totalment innecessaris.

A les versions de Steam i PS4 s’incorporen elements menys “puritans”, com la possibilitat d’incorporar “Mods” al joc (alguns de molt, molt bojos), enllaçar el joc amb un compte de Twitch per tal de poder retransmetre la partida en directe…Suposo que a la versió de Switch no ha sigut possible incorporar-les per “x” motius que els usuaris/es desconeixen, pel que només queda esperar a que en futures “versions” de l’aventura siguin plausibles.

Amb dita mà esquerra desenvoluparem el 90% de les accions, que consisteixen, bàsicament, en teletransportar-se cap a les zones desitjades (sempre i quan no estiguin molt lluny -avanceu una mica més i us podreu teletrasportar fins a zones encara més llunyanes- i siguin “fermes”), interactuar amb interruptors i d’altres elements semblants per tal de resoldre alguns “puzles”, i absorbir la llum de les “boles d’energia” que poblen tots els biomes d’Infernium per tal d’obrir algunes portes “cap a la salvació” (vigileu: un cop “absorbides”, no es regeneraran). Pot ser que havent tardat tant poc en escriure la seva jugabilitat us porti a pensar, inevitablement, en la idea de “repetició insaciable“. I no em semblaria estrany. Però hi ha tanta varietat d’escenaris i situacions diferents que, tot i que les accions a realitzar siguin “de pur patró“, no us cansareu en absolut de combinar les escasses habilitats del protagonista (o de la protagonista?). Paciència: arribarà un punt en el que us sentireu invencibles, però arribar-hi no serà fàcil.

No tot ha de ser positiu, i menys quan m’agrada una cosa i li he de buscar fins al mínim detall per tal d’intentar-me reafirmar en el meu pensament. Mentre que a les versions de Steam o de PS4 el canvi entre determinades “zones” es desenvolupa de forma fluïda i sense cap entrebanc, a Nintendo Switch aquest “pas” provocarà un temps de càrrega que, per desgràcia, trenca tota la tensió acumulada d’una forma imperdonable. Igual que quan morim i “retornem a la realitat”, que passaran uns segons fins que ens moguem de forma perfecta. Tot torna a la normalitat al cap de pocs segons, si, però hi ha un “buit de sensació” que fa cert “mal”. Potser és cosa meva, només. Ja em direu si vosaltres ho podeu notar o sóc jo, que em plantejo massa estrictament les coses.

 

El “no-res” i la buidor es convertiran en el vostre pitjor malson. “Resés el que sembla, literalment.

 

Com a penúltim punt, heu de tenir en compte dues “curiositats” que fan d’aquest joc una aventura digna de ser jugada. Catalans: Infernium té l’opció de posar els textos en la nostra llengua! No és una traducció perfecta (de fet, d’aquí no gaire arribarà una actualització corregint varis errors, d’entre els que s’hi inclou la revisió de l’estructura de la traducció al català), però que Carlos Coronado i tot l’equip d’Undercovers hagin tingut el pensament de fer un homenatge a la nostra terra incorporant aquesta opció, és un plaer infinit i, de fet, juntament amb Superola & The Lost Burguers, són els únics jocs que es poden jugar en català actualment a Nintendo Switch. I si us falten “curiositats”, aquí va la segona: el joc és ple d’ “easter eggs”. I quan dic “ple”, vull dir que n’hi ha tants, tant ben amagats i tant extremadament divertits (sí, dins del “terror” també hi ha lloc per la diversió i la disbauxa) que trobar-los tots sense “ajuda” és una tasca impossible. L’humor a base d’ “ous de Pasqua” també dóna pas a la reivindicació. Si teniu la sort de trobar les referències al que acabo de comentar, ho gaudireu o en sereu absolutament detractors/es, però el respecte a les ideologies personals pacífiques, no violentes i totalment legals és un dels pilars fonamentals de la societat, i intentar canviar-ho, per desgràcia, només porta cap a la hipocresia.

La corba de dificultat és un dels aspectes dels que en tinc una visió molt particular i m’agradaria comentar amb certa profunditat abans d’acabar. Imagineu una corba “sinoidal” d’aquelles que serveixen per representar el so (amunt, avall, amunt, avall,…i que es va “desplaçant” cap a la dreta, seguint el temps. Crec que ja sabeu per on vaig). Ara, transformeu-la mentalment fent que els “pics” d’intensitat màxima durin més del compte i que la “baixada” sigui molt poc pronunciada i escassa. I aquí teniu el que, a grans trets, representa aquest aspecte. L’absoluta absència de coneixement de l’entorn, la negació total d’ajuda i la constant “pressió” de l’ambient aconsegueixen que un resultat que hauria de ser “metòdic i disciplinat” (tot i les nombroses opcions que se’ns faciliten per tal de superar les diverses zones) acabi sent dramàticament desordenat i caòtic. Els únics moments de pau i tranquil·litat (que seran només una simple il·lusió) els viureu després de patir un seguit de situacions que us hauran portat el seny al límit. Sí, com la vida mateixa. Tranquils/es, que no us durarà gaire: s’ha de continuar avançant. Perquè sí. Perquè així ho ha decidit alguna cosa interna impossible de definir. Valor? No ho crec: el vau perdre al “xafar” tot aquest món.

Us recorda a alguna cosa, aquest sentiment? Potser sonarà arriscat, però no em trobava amb una situació així des del Temple del Aigua d’Ocarina of Time. I no exagero en absolut: aquest pensament de “pèrdua” i desesperació que ens pica el cap de forma periòdica, però que no ens farà abandonar, al contrari, ens donarà forces per morir, reviure i reiniciar el camí per plantar cara a allò que ens ha fulminat amb una simple rascada. I és un repte meravellós.