Italo Games, acompanyat de Good Shepherd Entertaninment, va debutar el passat 31 de maig amb la seva òpera prima: Milanoir. El joc ha estat llençat per a totes les plataformes, i les crítiques estan sent en general més positives que negatives. Com ja vam avançar en l’article de Primeres Impressions, Milanoir és un shooter 2D retro sense grans pretensions a nivell tècnic, recordant molt l’estil de Hotline Miami i similars. Milanoir no hi competeix, però  busca diferenciar-se i trobar el seu públic a través del seu particular estil: Producte amb denominació d’origen 100% italiana. Aquí us en deixo el trailer de llançament a Switch:

 

 

HISTÒRIA

M’atreviria a dir que amb Milanoir, més que un joc, s’ha volgut fer un homenatge al món del cinema. És un tribut pixelat a un gènere del qual es nota que a Italo Games en són fanàtics. I així ho han volgut expressar, com millor saben, fent-ne un videojoc retro adaptat als temps moderns. Tal és el nivell d’influència del cinema sobre aquest títol, que fins i tot en trobem una curiosa versió cinematogràfica del seu primer episodi, que us deixo aquí sota, i que si ja vau veure l’anterior Primeres Impressions amb el vídeo del Gameplay (us el deixo també al final de l’article), veureu que segueix fil per randa el pròleg del joc, diàleg inclós. Em pregunto què va ser primer, el joc o la pel·lícula?

 

 

Entra Piero Sacchi…i no cal extendre’s massa en l’argument. El seu perfil no és ni més ni menys que la re-enèssima edició del clàssic anti-heroi de les B-Movies. Però ep, milanès e! Que no hi falti la Vespa. La seva història és, com cabria esperar, calcada a la d’un d’aquests fims de culte: cutre, infinitament clixé, amb diàlegs casposos, humor negre i molta violència, però que per algun estrany motiu…té el seu què.

Piero torna al barri envoltat de sospites…Algú va parlar més del compte i el va fer anar de pet a la presó (per si no ho sabíeu, les presons italianes dels anys 70 no són un lloc agradable). Malgrat tot, el temps passa i la vida continua…ja fora de la garjola, Piero continua sent un noi de barri baix, sense cap altre sortida que tornar a les seves arrels. Atrapat dins el món del crim organitzat, Piero deu obediència al capo Lanzetta i el seu imperi de contraband.

Tot canvia quan algú intenta liquidar-lo mentre fa les seves coses al lavabo. Com ja sabreu, als 70 no existia la Switch i a falta de distraccions, Piero se les veu venir a temps i evita la sentència. Lanzetta no dubta que rere d’aquest fet s’hi amaguen les bandes rivals, que busquen desestabilitzar-lo per prendre el control de la zona. Sembla que els seus interessos s’alineen; Piero té tot el temps del món i ganes de venjança, Lanzetta necessita mostrar la seva força als altres clans: Enviarà a Piero a tornar el cop. És un home violent, sense escrúpols i, sobretot, molt emprenyat. Perfecte per la missió.

 

“Vas morir igual que vas viure. De merda fins al cap!”

 

Ens trobem doncs amb un joc on l’ambientació i el relat que se’ns presenta tenen un marcat caràcter propi. He de reconèixer que, en aquest sentit, Milanoir ha superat les meves expectatives: La història és tan plagada de tòpics i referències que podria fàcilment passar per guió de B-Movie. Segurament és l’aspecte que més m’ha sorprès del joc, i malgrat no ser un gran seguidor d’aquest món, crec que no és impediment per reconèixer-li la genial adaptació en aquest aspecte: Milanoir és una B-Movie a la qual es pot jugar.

 

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

L’aventura d’en Piero es desplega a través 7 capítols independents, que un cop completats podem revisitar en qualsevol moment. Cada capítol ens fa avançar una mica més en la trama i es concentra en una escena, ambient i objectius concrets. Travessant els carrerons d’un suburbi milanés, visitant el seu metro o la Duomo, ens trobarem amb una aventura curta però prou variada en quant a localitzacions, cadascuna amb el seu estil, mini-història, personatges, i, com no podria ser menys…boss final.

D’entrada, anirem equipats amb una pistola, de munició infinita però que haurem d’anar recarregant. Més endavant, i a mida que les coses es van posant més crues, passarem a coses més potents però mantenint la mateixa tònica. En determinades ocasions ens trobarem pel camí alguna arma alternativa d’ús limitat, coses típiques que podem trobar a qualsevol raconet de Milà: còcktels molotov, granades, pistoles especials…No és un fet habitual ni es tracta d’un sistema especialment desenvolupat, però quan hi és…tota ajuda és benvinguda!

Cal parar atenció també a les normes de tràfic de Milà. Per què, us preguntareu? Doncs per multes no serà, però podem optar per disparar als senyals de tràfic distribuits pel carrer, que redireccionaran les bales cap a l’enemic més proper i, segons el tipus de senyal, hi afegiran d’altres efectes. Així dóna gust preparar-se la teòrica, senyors de la DGT!

 

Prohibit circular sense armilla anti-bales.

 

Si anem curts de reflexos o preferim fer volar cervells en equip, podem optar per convidar un amic a la carnisseria. El mode de 2 jugadors, malgrat no ser un prodigi tècnic, afegeix el tipus de joc cooperatiu local que tan bé li senta a la nostra Switch. I, si no n’hem tingut prou a completar l’aventura en els seus 3 nivells de dificultat, podem passar-nos també pel seu mode “Arena”, un mini-joc que ens proposa sobreviure el màxim de temps possible a bandades d’enemics. Veiem doncs que Milanoir tira de fòrmules existents i recursos simples per oferir-nos una aventura on el seu principal atractiu és la seva ambientació. Hi ha poca originalitat i cap proesa a nivell tècnic, però pel preu que costa, crec que és raonable no trobar-hi més.

 

GRÀFICS I SO

L’estètica retro, malgrat el pas del temps, continua de moda. I a Italo Games han sabut aprofitar-la: Els gràfics són tot el que cabria esperar d’un joc d’aquestes característiques, i a més encaixen perfectament amb l’enfocament nostàlgic del joc. És evident que uns gràfics d’estil pixelat mai seran de pel·lícula, però també que un joc d’aquestes característiques no necessita res més enllà. Sí, es podria haver fet molt més…varietat d’enemics, animacions, millores estètiques en les cut-scenes, etc. però novament, el resultat em sembla coherent en relació al seu preu.

Tinc la sensació que jugant a Milanoir sense ser milanès o fan de Tarantino m’he perdut certes coses. I és que aquí es nota certa atenció al detall en els escenaris, decoració, localitzacions, vehicles, personatges., etc. Tot sembla un guiny d’ull especialment preparat i empaquetat per al seu particular públic, que probablement el sabrà apreciar per sobre de les meves limitacions.

Què dir respecte del so? Crec que hi ha una escena del joc que ho resumeix a la perfecció, en un dels primers talls, on sentim la Vespa d’en Piero sonant en “mode 8 bits”.  I no cal dir massa cosa més…És un aspecte que s’ha cuidat molt dins les seves limitacions naturals, i en destaco especialment la seva música, que personalment m’ha encantat i he trobat molt encertada.

 

Sona la música, entra la Vespa…Obriu pas que arriba en Piero!

 

JUGABILITAT

La mecànica del joc és ben simple: aquí es tracta de disparar a tot allò que es mogui i procurar alhora cobrir-se del foc enemic: Si morim, tornarem al darrer checkpoint. Si completem l’episodi, desbloquejem el següent. Si deixem l’episodi a mitges, haurem de tornar a començar-lo en la propera sessió. Completar l’aventura sencera, en el seu mode de dificultat normal, m’ha costat unes 7 hores i probablement he perdut uns quants kilos en el procés…i és que malgrat anar justet de duració, la dificultat augmenta progressiva i considerablement, sobretot en la seva part final. No vull ni pensar en els altres dos modes de dificultat, però si us van els reptes, aquí en teniu un que us farà suar de valent.

Ja sabem que tot allò retro i que passi per un filtre de pixelatge és parella perfecta per la Switch i, com era d’esperar, Milanoir és un joc que encaixa perfectament en mode portàtil…Visca la Switch! En mode dock + Pro Controller  se m’ha fet més difícil a nivell de controls, però probablement això tingui més a veure amb les meves costums que al joc en sí. El podràs disfrutar sense problemes en qualsevol dels dos sabors.

A nivell de controls, doncs es nota que és un joc pensat per teclat i ratolí…moure la creueta de forma ràpida i precisa amb un stick analògic es fa complicat per moments, i això destaca sobretot en el mode a 2 jugadors, les escenes sobre vehicle, o en els abundants moments on estem envoltats d’enemics per tot arreu. Malgrat tot, el joc té un sistema regulable d’ajuda per apuntar que redueix els problemes. He patit per moments per la salut dels meus Joy Cons, que han rebut de valent amb aquest joc. Haver d’estar constantment disparant, carregant, movent-se, i fent-ho tot de forma frenètica…suposa molta tensió i càrrega física sobre els botons. Els controls en definitiva no són perfectes i en certs moments frustren, però lluny de ser un desastre, es deixen jugar.

Podeu veure totes aquestes reflexions recollides en el Gameplay que us deixo aquí, espero que us agradi!

 

 

 

  • Història amb una ambientació Noir / B-Movie molt ben aconseguida.
  • Música i so per sobre de les expectatives.
  • Varietat de localitzacions, missions i reptes.

 

  • Duració justeta en el seu mode història.
  • Controls excessivament complicats i frenètics en determinats moments de l’aventura.
  • El mode Arena no sobra, però tampoc aporta gran cosa al títol.