[OPINIÓ] LA PRESTATGERIA PLENA

Abans de començar l’article m’agradaria que dediquessis uns segons a veure aquest tall de vídeo que et deixo a continuació. Per si no el coneixes el seu nom com a personatge d’Internet, es Slobulus; és un clàssic a Youtube tant en contingut retro com en contingut actual i, sovint, deixa anar reflexions en els seus vídeos com aquesta. El cas és que, un cop va acabar el vídeo, se’m va quedar ressonant una bona estona aquest missatge i vaig considerar que seria un bon tema per portar aquí i motivar el debat. I el debat és d’allò més interessant.

 

 

 

QUÈ ÉS COL·LECCIONAR?

 

Abans d’endinsar-me en el debat, és de necessitat parlar sobre el concepte que aquí ens ocupa: col·leccionar. Què és el que defineix que un grup d’articles pugui ser tractat de col·lecció? Segons la definició de l’Institut d’Estudis Catalans, una col·lecció és: Recull de coses d’una classe determinada, especialment de coses d’art, de ciència, d’indústria, etc., que constitueixen un conjunt més o menys complet.

Segons aquesta definició, un recull de videojocs pot ser considerat una col·lecció. Si ens fixem en la segona part de la definició, aquest recull ha de ser un conjunt més o menys complet, és a dir, que tendeixi a una homogeneïtat que pot ser definida per una saga de videojocs, jocs de sagues diferents però que pertanyen a una mateixa plataforma, etcètera. Obro un debat dins del debat: per vosaltres què significa col·leccionar?

 

 

OMPLIR LA COL·LECCIÓ O COL·LECIONAR PER OMPLIR

 

La diferència pot ser tan subtil que fins i tot pot ser imperceptible. I, fins aquest moment, per mi havia estat imperceptible (o no m’hi havia volgut fixar, també pot ser). Col·leccionar articles d’alguna cosa que et fa il·lusió pot ser realment apassionant, però en el cas dels videojocs pot existir un perill que pot buidar de contingut el sentit de col·leccionar. A tots ens fa il·lusió veure com la nostra col·lecció va creixent a poc a poc i sobretot quan afegim un videojoc que fa temps que busquem i esperem el moment en el qual el preu ens permeti adquirir-lo. En altres ocasions el preu no tindrà tanta importància i ens hi llençarem de cap sense més, quan la butxaca ho permeti.

El cas –i aquest és el què del debat- és que comprar per omplir un forat de l’estanteria encara que ens faci molta il·lusió, pot perdre el sentit si no hi ha una especial il·lusió també per jugar-lo. I ha estat fent aquesta reflexió quan m’he adonat que darrerament he comprat algun videojoc retro -perquè el preu estava per sota del preu habitual de mercat- més enllà que l’anés a jugar immediatament.

 

 

“COL·LECCIONAR VIDEOJOCS POT COMPORTAR

UN PERILL: BUIDAR DE CONTINGUT EL SENTIT

DE LA COL·LECCIÓ.”

 

 

Per altra banda, vivint en una societat consumista, aquest comportament es pot considerar fins i tot normatiu. Òbviament, comprar un joc que ens agrada perquè l’hem trobat a un preu que es situa per sota del preu de mercat és un bon negoci. Ara bé, comprar-lo simplement per aquest motiu o perquè és un joc que està cotitzat i això fa que la nostra col·lecció incrementi el seu rang o el seu valor, pot ser una visió del món dels videojocs igual de lícita, però potser és qüestionable des del punt de vista de l’homenatge als videojocs que estaríem fent incloent-lo a la nostra prestatgeria si la raó és perquè el desitgem de forma autèntica. I fent aquest plantejament ens trobarem sovint en la cruïlla de ser fidels a una lògica quan adquirim un nou videojoc o simplement aprofitar l’ocasió.

Us poso un exemple sobre una part d’això que us comento. No fa massa setmanes, vaig topar-me amb un vídeo per Youtube en el qual el propietari del canal en qüestió entrevistava un col·leccionista de super nintendo. El subjecte en qüestió tenia pràcticament tots els videojocs de la consola i de molts d’aquests en tenia fins a cinc o sis còpies. Sis còpies de Super Metroid, per exemple. Ell argumentava que si trobava un joc amb la capsa o el manual en millor estat, el comprava per tenir els jocs en millor estat possible. D’acord, fins aquí correcte. El cas és que els acumulava (primer punt en el qual el concepte col·lecció pot quedar alterat almenys en termes ètics) n’estava realment orgullós.

 

 

En algun punt de l’entrevista, arran d’alguna pregunta de l’entrevistador, es podia comprovar que com el col·leccionista desconeixia alguns aspectes de jocs que tenia als prestatges i posava de manifest que simplement es dedicava a comprar però no coneixia l’autèntic valor –valor no econòmic- d’allò que tenia en aquella habitació.

Arribats a aquest punt, convé plantejar-se si realment el concepte col·leccionar (almenys en el món dels videojocs) no queda un pèl pertorbat si l’adquisició és simplement una compra sense més. O potser, precisament el que defineix el concepte és això: adquirir. O potser hi ha diferents maneres de col·leccionar i és el que col·lecciona el que defineix el sentit de la seva col·lecció. O és la col·lecció el que vulgui que sigui el col·leccionista el que… fin de la cita.

Bé, sense voler allargar-me en la reflexió, comenteu-nos quina és la vostra manera de col·leccionar i com l’enteneu, o si feu més d’una col·lecció (no només de videojocs) i les enteneu i viviu de manera diferent.