A casa nostra és innegable que hi ha un talent molt especial a l’hora de crear obres multimèdia independents d’una qualitat excepcional. Estudis com Beautifun Games, Mango Protocol, Undercoders i un llarg etcètera en són la prova latent i plausible. Mai és mal moment, però, d’evitar que aquesta “llista” estigui tancada, i totes les noves incorporacions al sector són absolutament ben benvingudes, a l’espera de que ofereixin al públic una obra que s’iguali a la resta d’elements dels que ja disposem a mode d’exemple. I per sort, fa relativament res podem gaudir d’una nova desenvolupadora anomenada Grimorio of Games. Després del seu pas per la plataforma Steam, la seva primera aventura, anomenada Super Hyperactive Ninja, ha vist la llum a Nintendo Switch. Us ve de gust sentir el poder de la cafeïna fluint-vos pel cos a través dels píxels de la pantalla? Acompanyeu-nos a descobrir què us trobareu si doneu una oportunitat a aquesta “novella” aventura 100% catalana.

 

 

Història cafeïnada (i sense llet, siusplau)

 

Per molt que soni surrealista i sembli encaixar poc, Super Hyperactive Ninja disposa d’una història de fons que ajuda a donar una mica de sentit als “lògicament laberíntics” nivells que ens proposa l’aventura. En un territori de localització desconeguda, trobem la vila secreta de Kohinomura, on explica la llegenda que s’hi amaga el Cafè Llegendari, element que atorgarà poder il·limitat a aquell/a que el prengui sol, sense llet. Amb aquesta idea en ment, el malvat Shogun roba el cafè de tota la vila, deixant fora de joc a una gran part de la població. Però un supervivent de la catàstrofe, Kohimaru, l’últim membre de l’estirp dels Coffe-Nin, serà l’encarregat de derrotar als nombrosos membres de l’exèrcit de ninjes i samurais d’en Shogun i als seus poderosos generals Yokai, per així recuperar la normalitat de Kohinomura mentre salva als seus companys i companyes. I amb aquesta premissa històrica clàssica i bastant recurrent al món del videojoc, iniciarem el nostre camí per l’aventura, recorrent enormes castells de la base fins a la planta superior, on ens esperen els combats més durs de tot el joc.

 

En Kohimaru serà el carismàtic protagonista de l’aventura que ens proposa Super Hyperactive Ninja.

 

Massa nerviosisme incontrolable

 

La jugabilitat és l’aspecte més complex a comentar de Super Hyperactive Ninja. La comunitat el classifica com a un joc “d’acció i plataformes en dues dimensions”, i raó no els falta, però s’obliden de la característica que més utilitzarem i la que dóna molt joc a l’hora de superar els obstacles: el “non-stop running”. A l’inici de l’aventura, després de la introducció que ens situarà de ple en la història, veurem que no es tracta d’un plataformes “a l’ús”. Si bé tenim les clàssiques opcions de moviment i salt, ben aviat ens donarem compte de que la barra superior de la pantalla té la clau de tot plegat. Resumidament, es tracta de la barra de “stamina”, pel que poc a poc s’anirà buidant, i si no bevem les tasses del cafè que ens trobarem durant el desenvolupament del nivell, caurem adormits/des, perdent la partida. Fins aquí bé. El problema es que, al menys de moment (quedeu-vos amb això), serem incapaços/es de derrotar als enemics estratègicament situats per les estàncies, i irremeiablement haurem d’activar el nostre poder intern anomenat Hyperactive Mode, en el que ens transformarem en una espècie de diables/ses de la velocitat i serem capaços/es de superar els obstacles més allunyats i plantar cara a tot el que se’ns fiqui per davant. Però atenció, perquè entrar en mode “Hyperactive” consumeix més ràpid la barra de “stamina” i ens costarà molt més intentar calcular la posició dels elements, pel que haurem de pensar ràpid… o no pensar i anar “a l’aventura”.

 

Tardareu poc en adonar-vos de que cada trampa està situada estratègicament per tal de derrotar-nos infinitament.

 

Cada enemic final, com acostuma a passar a la majoria de videojocs, suposa la culminació d’una zona i ens dóna pas a la següent, però en aquest cas, al superar el primer castell (que, de pas, ens servirà de tutorial), desbloquejarem un nou personatge amb unes habilitats i característiques úniques (també, de moment). En Kohimaru es podria dir que és el personatge “neutre” de l’aventura, ja que té un nivell d’aguant, de força, de combustió, de descans i de càrrega estàndards, però el segon personatge que desbloquejarem, en Kumo, el supera clarament en càrrega, aguant i força, però veurem que quan “sortim del mode Hyperactive” li costarà molt més recuperar-se de l’esforç. No us preocupeu: teniu disponibles nou personatges diferents (alguns d’ocults pels escenaris i obtenibles a base de realitzar petites missions “ingame”), cadascun amb les seves habilitats: caminar sobre l’aigua, apagar foc amb alè de gel,… Un cop els puguem controlar, podrem anar a la botiga i comprar els objectes que utilitzen per poder usar els seus poders amb altres personatges.

 

Alguns dels personatges ocults són molt mítics i fan referència a altres aventures de desenvolupadores independents.

 

I més enllà de totes les estratègies que haurem d’utilitzar per tal de no morir centenars de vegades, les monedes, els elements ocults i la necessitat de voler-ho tenir tot disponible mentre superem la nostra puntuació en cadascuna de les fases que formen els castells (la puntuació varia de la pitjor nota, una D, a la millor, una S, segons les monedes recollides, les morts, el temps tardat en superar la fase, els objectes usats,…) inviten a la rejugabilitat d’una forma apassionant, obligant-nos a adquirir una destresa i rapidesa mental total per tal de calcular al mil·límetre els passos a realitzar. D’aquesta forma, és un joc òptim per a tots/es aquells/es que vulguin posar a prova la seva paciència i desitgin situar-se davant un repte difícil però just (tal i com clamen els propis desenvolupadors), però també per als/les que vulguin capgirar l’aventura i transformar-la en un “speedrun” de dificultat considerable. Menció d’honor a la inclusió d’un mode “versus” per a dos jugadors/es que permetrà enfrontar dos personatges diferents en una batalla desenvolupada amb els controls de l’aventura en si i permetent utilitzar contra el/la rival els diversos objectes obtinguts en la història. Si més no, un mode molt curiós i amb nombroses possibilitats.

 

El Mode Versus posarà a prova tots els nostres coneixements adquirits durant el desenvolupament de l’aventura.

 

Sempre ve de gust un bon descafeïnat

 

L’aspecte gràfic del conjunt li escau a la perfecció. Amb un estil de dibuix animat en dues dimensions on la manca absoluta de degradats i els colors vius són a l’ordre del dia, resultaria complicat entendre un joc d’aquestes característiques amb un desplegament visual digne d’aventures “triple A”. No trobareu res especialment destacable que us cridi l’atenció, negativament parlant, si bé en algunes ocasions tindreu la sensació de que els escenaris estan una mica buits i pobres en detall (comprensible tenint en compte que la majoria de les vegades estarem situats/des dins d’edificacions). Canviant de registre, l’apartat sonor es queda molt escàs, però es nota que s’ha intentat treballar-hi en detall. És totalment respectable que cada zona disposi de la seva pròpia melodia i que cada element origini un soroll al moure’s o a l’interactuar amb el personatge (us agradarà molt la melodia del mode Hyperactive), però a la llarga s’acaba fent una mica repetitiu. El mateix problema ocorre amb el desenvolupament en si. Tenim molts personatges a utilitzar i cadascun té un carisma únic i diferent. Malauradament, al realitzar gairebé sempre les mateixes accions i amb les mateixes finalitats, podrem caure en el parany de pensar que és tot molt monòton. Res més lluny de la realitat: llegiu la conclusió de l’anàlisi i deixareu de banda aquesta sensació agredolça.

 

 

  • La forma de jugar i de superar els nivells, totalment novedosa a la consola híbrida de Nintendo.
  • La neutralitat de tot plegat. No s’ha volgut “invertir” en excés en un aspecte deixant-ne de banda un altre.
  • Les grans idees de desenvolupament que es deixen entreveure al llarg de l’aventura.
  • La duració del joc. Ni es fa etern, ni es queda curt.

 

 

  • Audiovisualment parlant, és notable, però en ocasions es queda curt.
  • Posa a prova la paciència constantment. No és apte per a persones que es frustrin fàcilment.
  • En les accions que requereixen molta velocitat, els controls responen “a mig gas”.
  • Una certa sensació de que es torna tot una mica repetitiu a mesura que passem hores davant la pantalla.