El món dels videojocs independents sempre cerca la novetat en qualsevol dels seus aspectes, ja sigui a nivell jugable, a nivell audiovisual o, fins i tot, en tot allò que s’intenta transmetre amb la història que ens serveix de fil conductor de tota l’acció. Però… què passa quan portem dita trama a l’extrem i amb una exageració de l’humor tant crua i tant absurda que ens fa ficar les mans al cap en més d’una ocasió? Doncs que ens surt un producte com Indiecalypse, una aventura de Jandusoft en la que “experimentarem la vida real d’un desenvolupador de videojocs“. Però clar, ja sabem que els desenvolupadors/es de videojocs es guanyen bé la vida i no tenen problemes a l’hora de superar el dia a dia, no? O era al revés? Amb Indiecalypse descobrirem aquest altre costat una mica menys glamurós de les grans ments que creen els elements audiovisuals als que dediquem gran part de la nostra vida.

 

 

Ser desenvolupador/a de videojocs pot arribar a ser molt complicat

 

Com s’ha especificat a la introducció, el propòsit ‘argumental’ d’Indiecalypse és explicar-nos en clau d’humor la història de la creació d’un videojoc, des que es té la idea original, fins que arriba el moment del seu llançament a nivell mundial (i la possible recollida d’èxits en ventes… o fracasos estrepitosos). D’aquesta forma, l’equip de Jandusoft ens proposa un viatge d’exploració i coneixement a través de tres personatges diferents: en Jack (el programador i ‘ideòleg’ del projecte), l’Ethan (el músic) i la Violet (l’artista gràfica). Iniciarem el joc amb en Jack i, poc a poc, “per esdevenir del destí”, anirem coneixent la resta de components del que en un futur no gaire llunyà (sobretot per la duració del joc en si) formaran equip per tal de crear l’obra audiovisual més ‘perfecta’ (ehem) que ha existit mai. Però bé, aquesta és la forma ‘formal’ d’explicar de què tracta Indiecalypse.

La realitat és que és un joc satíric i amb un humor molt àcid que porta a l’extrem la paròdia pel món dels videojocs, explicant-nos una sèrie d’esdeveniments a través d’una estranya mescla entre la jugabilitat d’una aventura gràfica i desenes de mini-jocs entre escenes que, lluny de ser ideats pel propi equip de desenvolupadors/es, són còpies absurdes dels videojocs independents més famosos del sector, com ara Cuphead, Enter the Gungeon, Hotline Miami… i d’altres de no tant indies, com Duck Hunt o Punch Out!, els clàssics de Nintendo, tot i que tots tenen un toc personal molt ben incorporat i adaptat al que s’està explicant en l’acció de fons en si. És una forma molt curiosa de relatar i transmetre un seguit d’idees que, lluny de tenir un ordre lògic, trenquen en tot moment la quarta paret i interactuen amb el/la jugador/a d’una forma molt interessant i directa. A grans trets, aquesta és l’essència de l’aventura: crítica, paròdia, i interacció amb l’usuari/a. I és una combinació que funciona… amb els seus “peròs”, per suposadíssim.

 

Què us sembla matar a cops de puny un home vestit d’ànec parodiant la saga Punch Out? A Indiecalypse tot és possible!

 

Crítica àcida (i escassa) al món dels videojocs

 

La jugabilitat s’adapta a cada situació, però generalment només utilitzarem dos botons bàsics: l’stick esquerre, i un botó d’acció, que ens serviran per absolutament tot el nostre pas per l’aventura, tot i que en alguns moments es complementaran amb altres incorporacions interactives per tal de dotar el mini-joc en si d’una mica més de profunditat. Com bé s’ha comentat, Indiecalypse és una aventura curta: com a molt, i sent generosos/es, ens entretindrà durant unes 4-5 hores que tant aviat se’ns quedaran exageradament escasses, com tindrem la sensació que s’ha “estirat el xiclet” d’una forma incomprensible. No hi ha terme mig. I a què es deu, això? Doncs a que hi ha capítols en els que la combinació entre jugabilitat + mini-jocs + història resulten molt interessants i estan molt ben lligats entre si, i d’altres en els que l’aleatorietat entra en acció i desemboca en una sèrie de despropòsits que acaben afectant directament a la paciència del jugador/a. No sabem si ha estat fet expressament per tal de transmetre certes sensacions o senzillament és un intent d’allargar el joc “perquè sí i prou”, però cert és que, al final, els aspectes positius i l’entreteniment global pesen molt més que aquests detalls i ens permeten gaudir, generalment, d’aquesta petita aventura creada per deixar en ‘escac i mat’ les qüestionables pràctiques actuals del món dels videojocs.

 

Les converses i els diàlegs no es tallen ni un pèl, i funcionen magníficament pel que vol ser el joc en si.

 

Referències i homenatges sense fi

 

Les primeres persones que vam poder gaudir del joc (fos quina fos la plataforma de llançament) ens vam trobar davant d’un element que, lluny de ser perfecte a nivell audiovisual, de rendiment i de jugabilitat, els ‘bugs’ i els errors dominaven tot el conjunt i el transformaven en quelcom impossible de jugar, arribant fins un punt en el que existia una possibilitat molt elevada de que la partida sencera s’eliminés per errors en la programació interna de l’aventura. Ara, però, s’ha sacrificat la velocitat de càrrega entre pantalles per solucionar tots i cadascun dels errors principals existents, i podem gaudir d’uns efectes de so, una jugabilitat i uns gràfics molt dignes d’admirar i amb nombroses referències (altra vegada) a sagues i elements clàssics dins del món dels videojocs. No ens cansarem de buscar tots els detalls entre els escenaris per tal de no perdre’ns algun dels homenatges que es realitzen al món del frikisme en general. Busqueu-los, no tenen pèrdua i la sensació de trobar-se referències de forma contínua no cansa i, a més, és molt agradable. L’estil visual cartoon potencia el caràcter del joc, i tot i que la banda sonora com a tal només es deixa veure a les escenes animades entre accions determinades, els efectes de so que ens acompanyen en tot moment compleixen bé la seva funció, fent que no se’ns faci feixuc el nostre pas pels diferents escenaris. Entre tots aquests elements, i la incorporació / adaptació dels diàlegs del joc al català, fan d’Indiecalypse una aventura més que interessant per tal de passar una bona estona i riure davant la nostra consola.

Us deixem un gameplay dels primers minuts de l’aventura del nostre company Manu. Recordeu que el podeu seguir al seu compte de Twitter (@SwitchScreens85) i al seu canal de Youtube (mateix nom d’usuari).

 

 

 

 

  • Les referències i homenatges a altres sagues de videojocs o al món freak en general.
  • L’estil audiovisual és variat i interessant, pel que no cansa al jugador/a.
  • La varietat de traduccions del joc i, especialment, la catalana, adaptant l’aventura a la llengua.
  • Desenes de mini-jocs que inciten a la re-jugabilitat un cop superada la història en si.
  • L’humor i la crítica al sector, exagerades i absurdament àcides.

 

 

  • La duració. Es fa molt escassa i en alguns moments ens fa falta molt més.
  • La sensació general de ‘senzillesa’, sobretot a nivell de profunditat i ambició.
  • Els controls, que tot i funcionals, no acaben de quadrar amb el que es mostra a la pantalla.
  • El preu del joc. 13 euros per un joc d’aquestes característiques es poden fer complicats de pagar.

 

 

Indiecalypse està disponible a Nintendo Switch des del 29/05/2020 i el podeu trobar en format digital a la Nintendo eShop de la consola a canvi de 12,99 euros. En format físic, el podeu trobar en forma d’edició limitada a través d’UltraCollectors.