La història de Nintendo amb la saga Doom és breu (segons em comenten pels auriculars, gairebé igual que a la resta de plataformes) però intensa. De forma oficial (la comunitat s’ha encarregat de realitzar “ports” estrambòtics per a altres plataformes, alguns realment interessants), les consoles “retro” de la “gran N” han gaudit de varis llançaments: un per a SNES, un altre per Nintendo 64 i dos per a GameBoy Advance (“ports” del primer i del segon Doom). El primer sortí l’any 1995 i fou un “port” del Doom original originalment creat per a PC al 1993. Per molt “port” que fos, suposà una autèntica revolució i un punt d’inflexió en la consola de Nintendo: la portà al màxim explotant per ordre cadascun dels seus circuïts interns. Mostrava gràfics poligonals amb textures que es modificaven en temps real, fets que s’aconseguien amb l’anomenat “xip FX” ja que la consola, originalment, era incapaç de recrear quelcom amb aquest nivell tècnic tant elevat. De fet, va ser un dels últims jocs de la vida activa de Super Nintendo, pel que us podeu imaginar l’esforç que va suposar portar aquesta aventura “first person shooter” a la SNES. Per la Nintendo 64 es va desenvolupar, en exclusiva, Doom 64, continuant la història de l’anterior Doom, Doom 2, específic de PlayStation. És exactament igual que Doom 2, però amb canvis gràfics importants, modernització de les armes i els enemics, nous nivells i ítems especials per a desbloquejar certes zones. Els de GameBoy Advance, com he comentat, foren adaptacions de les dues primeres entregues.

L’última entrega de Doom el llançà Bethesha Softworks l’any 2016 per a Microsoft Windows, PlayStatin 4 i Xbox One. Ambientat al planeta Mart, s’hi explica la història de com la instal·lació UAC, clau en el desenvolupament d’energia del futur, és literalment envaïda per milions de dimonis sorgits arrel d’experiments corruptes de la pròpia companyia. La sang, els membres viscerals volant per la pantalla, les execucions, els trets d’escopetes rebentant cranis i, en general, la violència gratuïta són a l’ordre del dia. Pocs s’esperaven que, el 10 de Novembre del 2017, aquest títol veuria la llum a la consola híbrida de Nintendo.

L’origen de la saga?

Els seguidors incondicionals de la saga s’han posat d’acord per afirmar que aquest Doom és l’origen de totes les històries anteriorment explicades, ja que, segons les teories i el que s’hi descobreix, a partir dels fets que succeeixen en aquest joc, ocorren la resta d’esdeveniments de les aventures de les altres plataformes “retro”. I la veritat, és que “quadra” bastant: “heroi” principal amb un certa hipnosi després d’una catàstrofe ocorreguda en un ambient futurista que va recuperant la memòria a mesura que avança pels escenaris i acaba descobrint la veritat després de derrotar al causant del “tot”, catapultant tot un món que s’acabarà transformant en quelcom apocalíptic i que s’explicarà en entregues posteriors. Un “clixé” al món dels videojocs però que funciona fantàsticament bé, i més en aquests tipus d’aventures, on el que menys importa és la profunditat de la història en si (tot i que, si s’implementa bé, com en aquest cas, acaba sent un títol rodó) i el que predomina és la velocitat de moviment i la supervivència pura.

A l’infern s’hi pot viure sense cap problema

Si per alguna cosa destaca Doom és per la varietat de situacions, la quantitat de modes de joc i la duració de cadascun d’aquests. El més recomanat és iniciar l’aventura pel mode Història, ja que se’ns explicarà tota la trama del joc mentre derrotem hordes de dimonis amb (massa) set de sang mitjançant armes i d’altres elements que anirem trobant pel mapa (a vegades, trobarem esferes de varis colors que ens permetran o bé potenciar les nostres habilitats o transformar-nos en quelcom imparable, en el que deixarem de banda les armes i ens dedicarem a matar dimonis a cops de puny), les quals cada vegada es tornaran més estrambòtiques i amb menys munició, però amb un poder destructiu major, tenint en compte que en el 90% dels casos, córrer cap a l’enemic per tal de trencar-li el crani amb les mans després de debilitar-lo lleument a base de bales us pot treure les castanyes del foc davant d’una situació imprevista.

A l’elegir aquest mode, se’ns demanarà un nivell de dificultat. Per a una experiència plena per a novells i iniciats, recomano el mode “Normal” (que aquí s’ha anomenat “Fes-me mal”), però tenim dos nivells de dificultat inferiors (“Sóc massa jove per morir”, en el qual els enemics són molt lents i tenim munició doble, i “Ei, que no ho sóc tant”, en el que la munició passa a ser normal) i dos de superiors (“Ultra violència”, on els enemics tenen més vida que el mode “Fes-me mal”, i “Malson”, on se’ns dobla la quantitat de munició de les armes però els enemics són, literalment, bèsties sanguinàries). Els nivells inferiors són un “passeig”, i per als superiors es necessita una tècnica molt depurada, pel que el mode neutral és perfecte. Un cop dins l’aventura, aquesta s’encarregarà d’explicar-vos tot el que fa falta per tal de que la “caminada” per la superfície de les zones sigui més igualada i justa d’acord amb la personalitat dels seus “habitants”. No seguiu el camí fàcil: necessitareu desenes de millores d’armes, d’armadura, de salut, de munició, de potenciació d’elements i moltes d’altres per tal de poder plantar cara a les desenes de bèsties diferents que aniran creixent progressivament de poder (i de mida). No us vull xafar l’experiència explicant què fa falta per tal de millorar l’armament. Exploreu, que la recompensa és molt satisfactòria, també a nivell visual i auditiu. I, sobretot, busqueu els “ninotets” amb un halo de color variable al seu voltant (de vegades, amagats a consciència), desbloquejareu mapes dels Doom clàssics dels que podreu gaudir als altres modes de joc. Impressionant veurel’s “remasteritzats” amb el motor gràfic d’aquest títol.

Un cop acabada l’aventura, la podrem “rejugar” per tal d’aconseguir ítems oblidats i així aconseguir superar-la al 100%. Però no acaba aquí: si ens falta “marxa”, el mode Arcade saciarà les vostres necessitats. Amb l’objectiu de fer la màxima puntuació possible, se’ns proporcionaran tots els potenciadors i millores al màxim des de l’inici de l’aventura. Mode divertidíssim que ens permetrà seleccionar una dificultat més elevada i gaudir fins i tot morint cada tres minuts. I si encara no en teniu prou, el mode Multijugador us posarà en plena tensió combatent amb altres jugadors d’arreu del món o derrotant bèsties de dificultat màxima amb la col·laboració dels mateixos usuaris. Una gran diversitat de modes per a tot tipus de jugadors.

 

 

Dimonis amb moltes més llums que ombres

He tingut una història curiosa amb aquest títol (d’odi convertit en fascinació) que m’anirà perfecta per a introduir-me amb la opinió personal en si. El joc, quan va sortir (i encara ara), valia 54,95 euros, pel que volia esperar a comprar-lo quan baixés de preu: no estava disposat a deixar anar un més d’un bitllet taronja per comprar quelcom de fa un parell d’anys a un preu clarament i absoluta especulat, tot i que havent vist vídeos del joc en moviment (fins aquell moment ignorava totalment els llançaments d’altres plataformes), la necessitat de jugar-lo em superava. Però, oh destí, me’l vaig trobar davant dels nassos per pura casualitat en format físic i la temptació va ser massa gran. I aquest és el seu principal problema: el preu. El de PS4, per exemple, es pot trobar per 20 euros, mentre que el de XboxOne, a menys de 15. I això que ofereixen el mateix contingut. Atracament a mà armada sense cap mena de vacil·lació. Al menys, la versió de Switch incorpora tot el material descarregable dels altres llançaments, però no compensa.

Després de superar la barrera del preu (que encara ara em cou), el següent pas va ser el d’introduïr el cartutx a la consola. Sóc un dels que els agrada provar les novetats en el mode “portàtil” per quedar-me tranquil veient com s’ha fet la feina ben feta adaptant cada joc a les especificacions de cada “mode” de la Switch (no jugo massa amb el “dock”, estic acostumat al “tacte” d’una consola portàtil “pura”). I, per desgràcia meva, la decepció va ser absolutament demolidora. Ningú hagués dit que el que havia vist per la xarxa era, ni de lluny, el que em vaig trobar a la pantalla: gràfics amb un “downgrade” massa descarat (els detalls només s’apreciaven quan el protagonista s’atansava a mil·límetres de l’objecte o superfície en qüestió, de lluny les muntanyes eren com fetes amb el “Paint”), so desastrós (literalment, “petava”, se sentia un soroll de sobrecàrrega -sabreu de què parlo, segurament: aquelles ones sinoidals tant desagradables quan xoquen les vostres veus amb, per exemple, un micròfon, i se sent un soroll agut i dolorós- i s’havia de reiniciar la missió per poder tornar a la normalitat), l’espiell de les armes era inexistent (per molt que es personalitzessin la gran quantitat d’opcions que ofereix el joc -fins i tot es pot posar la vista de l’arma tant característica dels jocs de Doom-, aquesta seguia sense aparèixer),…Un desastre d’autèntica vergonya aliena. Encara ara no em puc creure la mala adaptació d’aquest “shooter” al “mode portàtil” de la Switch. I el títol es quedà apartat durant més de dues setmanes a l’estanteria dels videojocs.

Però hi havia alguna cosa que no em quadrava: necessitava veure aquells dimonis amb els cranis rebentats esquitxant sang per la pantalla que havia vist en els “gameplays” dels usuaris d’Internet. M’havia de treure aquesta espina clavada al mig de les retines. Decidit, va ser el moment de treure la pols al “dock” de la consola i intentar fer els meus somnis realitat. Després de suportar varis temps de càrrega per poder controlar al personatge (no són freqüents, però del minut, no baixen), aquests es compliren. Vaja, si es compliren: en el mode de “sobretaula” de la Switch, tots els problemes van desaparèixer per complet i vaig poder viure una de les aventures més “bèsties” que actualment ofereix la consola. No quedava ni rastre d’aquells detalls llunyans fets pels cosins petits dels creadors, ni de la desaparició de l’àudio, ni d’aquelles figures deformes que se m’acostaven per matar-me. Hi ha tant detall ficat a cada petita situació i element que emplenareu la memòria de la consola amb captures de pantalla. I tens temps de sobres per gaudir-ne (acompanyats per una excel·lent banda sonora, molt “rockera”, que li va perfecta), fins que et trobes amb els primers “posseïts”, moment en el que aflora el teu “alter ego” interior amant del Gore i després d’aprendre els controls bàsics (costa una mica conèixer bé la combinació de botons específica per a la consola i a moure’s per les opcions de forma fluïda) no hi ha marxa enrere: t’atrapa sense remei. Vigileu els nervis: la dificultat es dispara des del moment 0 i els primers passos s’aprenen “sobre el terreny”. A més, els combats estan clarament descompensats, i fins que aprengueu que amb certes estratègies podeu combatre sols contra 40 enemics (fet que, en algunes ocasions, farà baixar els “frames” de moviment de l’acció. Molesta, però és en comptades ocasions i no és greu), us passareu molta estona veient la pantalla de càrrega de reinici de nivell. I és una experiència fantàstica.