Si ens fixem una mica en la història de les aventures gràfiques interactives, la cosa ve de bastant lluny, resultant ser la evolució natural d’aquelles aventures conversacionals de la dècada dels 80, com per exemple Mystery House. A partir d’aquell moment, pioners com Sierra Online i LucasFilm Games van especificar les bases d’aquest tipus de gènere, expandint el nom de jocs com King’s Quest, Leisure Suit Larry o, anant ja a per una de les obres mestres del sector, Maniac Mansion o Dragon’s Lair. Entrant a la dècada dels 90, anomenada “edat d’or de les aventures gràfiques interactives”, sorgiren jocs com la saga Monkey Island, també clara referent en l’àmbit. La resta, com se sol dir, és història: Night Trap, Syberia, Heavy Rain, Beyond: Two Souls,…i un llarg etcètera. A Nintendo Switch, actualment, hi trobem “ports” d’aquest tipus d’aventures per sort per als/les amants del gènere, com The Bunker o l’aventura que avui m’agradaria analitzar: Late Shift, de CtrlMovie i Wales Interactive.

“Late Shift és una aposta alta FMV thriller. Després de ser forçat a robar en una casa de subhastes lucrativa, Matt, l’estudiant de matemàtiques, demostra la seva innocència en el brutal atracament de Londres. Les teves decisions tindran conseqüències des del principi fins al final. Una petita decisió podria canviar tot el resultat en un joc del tipus tria-la-teva–pròpia–aventura que et conduirà a una dels set finals. Escrit per l’autor de Sherlock Holmes (pel·lícula de 2009), experimenta un fascinant thriller d’acció en viu, amb més d’un total de 180 punts de decisió diferents. Robaràs el cotxe o fugiràs? Seguiràs les ordres o sabotejaràs els plans? Només tindràs uns segons per decidir si la pel·lícula continua desenvolupant-se sense pauses i sense obstacles. Gravat en Full HD, l’experiència cinematogràfica de Late Shift combina pel·lícules, jocs i narració interactiva.”

Però…el resultat és tant satisfactori com es presenta? Descobrim-ho, tot i que potser no us agrada la conclusió.

 

Ambició que no en falti

 

La pel·lícula ens posa en la pell de Matt, un jove amb problemes econòmics que, tot i ser brillant en els estudis, la seva condició econòmica (i la de la seva família) li impedeix gaudir de la vida que es mereixeria, sent així extremadament crític amb el món i amb tota la seva base de pensament (tot i que és molt, molt humil i en cap moment li suposa un problema). Malviu a base de treballs “de segona categoria” que li permeten, simplement, cobrir les despeses. Qui li hauria dit que, una nit qualsevol, mentre realitza la seva actual tasca de vigilar els cotxes de luxe d’un aparcament subterrani exclusiu per a persones “VIP”, una simple mirada a les càmeres de seguretat de la zona després d’una picabaralla amb una clienta li canviaria la vida. Què hagués passat, si no hagués mirat les càmeres o no hagués discutit amb la clienta? I si hagués discutit amb la clienta però no hagués mirat les càmeres?

Aquest és el plantejament inicial i bàsic d’aquesta història que, depenent de les nostres decisions, tardarem de 90 a 120 minuts a descobrir-ne el final. No hi ha punts de guardat: la història es divideix en capítols (14, tot i que els dos últims són difícils de veure i depenen d’una combinació molt concreta de decisions) i es guarda automàticament a l’arribar a certs “checkpoints”. Però no tot acaba quan vegem els crèdits del final del “film”, perquè tenim la possibilitat d’iniciar-lo una altra vegada, decidir accions diferents a les que vam triar a la “primera volta” i així cobrir la necessitat interior del “què hagués passat si…” per cercar un altre final diferent. En concret, depenent de les nostres tries, podrem veure fins a 7 finals diferents, tots absolutament diferents i sense res en comú. Es podria arribar a dir que, comptant les decions centrals i els finals, tenim un mínim de 30 pel·lícules diferents dins la mateixa. Un projecte extremadament ambiciós que, si s’hagués instaurat dins un altre àmbit, hagués canviat per complet la percepció d’aquest com a “videojoc”, ja que no ho és en absolut.

 

 

Molt soroll i poques nous

 

El plantejament inicial és molt suculent i amb una idea fantàsticament abrumadora. Però tardareu poc en adonar-nos de que només és això: una idea executada, i ja està. La jugabilitat es basa, senzillament, en seleccionar una de els opcions que ens apareixeran a la pantalla en determinats moments de l’aventura (podem fer servir la pantalla tàctil de la Nintendo Switch per seleccionar-la o movent-nos amb la creueta i seleccionant amb la “A”), amb una barra a sota amb el temps que ens queda per respondre. Sí, és la base de les aventures gràfiques interactives (em fa fins i tot vergonya comparar aquest “títol” amb referents com Maniac Mansion o Dragon’s Lair, i això que no són jocs d’imatge real), però aquí ens trobem amb un problema molt seriós: passi el que passi i seleccionis el que seleccionis, la història continua endavant. No hi haurà cap opció que ens faci fallar per tal de reiniciar la partida des d’un cert punt i havent d’anar amb cura a l’hora de tirar endavant. Tancant els ulls i anar polsant respostes a l’atzar us portarà al mateix punt (amb un final diferent) que si ho trieu tot a consciència. Què provoca, això, a part d’una jugabilitat nul·la? Aborriment. Una ambició, rodatge i dificultat extrema en realitzar-ho per acabar matant-ho tot amb una interacció inexistent.

És en aquest punt en que tot el conjunt falla estrepitosament i el jugador/a perd tot l’interès per l’acció. La història en si que s’explica no és una obra mestra tot i ser interessant, però l’inexistent èmfasi en intentar que el jugador/a s’endinsi a l’aventura i en formi part fa oblidar tots els aspectes positius que pugui tenir el títol. No hi ha res, per tant, que pugui explicar com aquesta experiència interactiva s’ha fet un lloc al món dels videojocs, perquè hauria de ser més una “obra multimèdia” que un “videojoc”. Ja que s’ha treballat amb actors reals i la dificultat de realitzar una pel·lícula que reaccioni segons les decisions de l’usuari/a, perquè no anar un pas més enllà i aplicar noves formes de jugabilitat que l’haguessin pogut establir com un dels grans del sector? Quick Time Events mateix, per exemple, o botons de direcció / acció del personatge. Ho teníen els títols de fa 30 anys i no ho pot tenir una aventura del 2016? No m’ho crec, ho sento. Se perfectament que es pot definir més com una “pel·lícula”, però Night Trap també i tenia un sistema de decisions i accions un “over 9000” % més ben instaurat que Late Shift. I, el pitjor: si voleu veure tots els finals, haureu de tornar a veure tota la pel·lícula des del principi, i en són 7 de diferents. No, no en tindreu ganes.

 

 

No puc parlar ni de l’apartat gràfic ni de la banda sonora. El primer no es pot analitzar ja que és imatge real (les actuacions dels actors són molt correctes, si bé hi ha moments de “sobre-actuació” molt forçada que es nota bastant). Sí que he de dir que la Nintendo Switch mou molt bé tot el film, sense punts de càrrega notables i amb una fluidesa molt digna. El port gràfic ha estat excepcional: la consola no es recalenta ni gasta bateria “extra” en mode portàtil, pel que la podeu mirar allà on vulgueu sense preocupar-vos per aquest aspecte. I de la banda sonora…es que no n’hi ha. No hi ha cap element auditiu que dóni una mica de vida al conjunt. Una autèntica llàstima.